Encimbellat a la xarxa

Illes flotants.

2010-12-22T16:46:00.000+01:00

Una illa flotant pot ser des d'una bola de ferro dins una piscina de mercuri, a un suro en un got d'aigua, de les illes flotants imaginàries la més coneguda és "Laputa" descrita per Jonathan Swift a la novela "Els viatges de Gulliver ", era aquesta una illa flotant per la meitat del cel dirigida per un imant gegantí.

"Per mitjà d'aquesta pedra imant pot fer que l'illa pugi o baixi i es mogui d'un costat a un altre; doncs dins dels límits d'aquella part de la terra sobre la que regna aquest monarca, la pedra té una força d'atracció en un dels extrems i una altra de repulsió en l'altre. Posant l'imant vertical amb el pol d'atracció cap a la terra, l'illa descendeix, però quan el pol de repulsió apunta cap avall, l'illa puja en vertical. Quan la posició de la pedra és obliqua, el moviment de l'illa és oblic també, ja que en aquest imant les forces sempre actuen en línies paral.leles a la direcció en que s'orienta "

Wikipedia

En la mitologia grega, els argonautes en el seu viatge al “Ponto Euxíno” van passar per entre les roques blaves, dos enormes penyals flotants que entrexocaven entre si destrossant les naus que gosaven creuar-les.

Per a poder passar entre les roques blaves van deixar anar un colom, les roques van atrapar les plomes de la seva cua, però quan van tornar a separar-se aprofitaren els argonautes per creuar el pas, a partir d'aquest moment el destí va convertir a les roques flotants en illots fixos i van deixar de ser una amenaça per als navegants.

Anem ara a referir-nos a aquelles illes flotants, que podem trobar en mars i llacs.

En els oceans el més semblant a una illa flotant són els icebergs masses de gel despreses de les glaceres o casquets polars, el més gran de tots ells es va desprendre de la plataforma de Ross a l'Antàrtida l'any 2000 amb una superfície de 11.000 km, molt més gran que tota la província de Barcelona.

B-15 Ross ice shelf, Nasa

Altres illes flotants poc conegudes són les de pedra tosca, la pumita és una roca ígnia que és expulsada pels volcans en erupció molt porosa i lleugera, flota a l'aigua. En algunes erupcions de volcans a l'arxipèlag de Tonga, grans quantitats de pedra tosca van ser llançades al mar formant un mar de pedres, i de vegades la lava calenta i la pumita es van solidificar en contacte amb l'aigua i van formar autèntiques illes flotants.

Pumice raft Tonga Us geological service

Són també flotants les algues del mar dels Sargassos a l'Atlàntic nord, el sargazo és una alga que s'ha adaptat a créixer i viure en la superfície de l'oceà i que ocupen una superfície equivalent a la tercera part dels Estats Units.

En la famosa obra de Jules Verne "Vint mil llegües de viatge submarí" referint-se al mar dels Sargassos es pot llegir:

"Per sobre de nosaltres suraven cossos de tot origen, amuntegats enmig de les herbes fosques, troncs d'arbres arrencats als Andes o a les muntanyes Rocalloses i transportats per l'Amazones o el Mississippi, nombroses restes de naufragis, de quilles i carenes, taulons separats i tan sobrecarregats de petxines i de percebes que no podien remuntar a la superfície de l'oceà. "

En els llacs també hi ha illes flotants formades per vegetació a la deriva com per exemple en la llacuna de Taguataguas visitada per Charles Darwin en 1834 que en el seu viatge per Xile les va descriure formades per tiges i arrels sobre els que creixien altres plantes sobre, on pasturaven cavalls i bestiar, amb un gruix de 1,2-1,80 mts., i eren empeses pels vents d'una a l’altra riba.

A la badia de Puno a Perú viu la tribu dels Urus que habiten unes illes flotants formades per tiges de boga. Les principals illes es diuen Tupiri, Santa Maria, Tribuna, Toranipata, Chumi, Paradís, Kapi, Titina, Tinajero i Negron i es troben a la regió del llac Titicaca. La boga és un jonc aquàtic de fins a tres metres de llarg, amb les fulles i tiges entrellaçats i acumulats en grans quantitats es formen les illes on viuen els Urus.

Source Emre Safak Author Cmunozjugo Los Uros Island wiev

A l'Àfrica, seguint el curs del riu Nil i entre dos llacs molt més grans, el llac Victòria i el llac Albert, es troba el llac Kioga on es formen grans illes flotants de papir i de jacints d'aigua.

Però hi ha illes de terra que siguin flotants amb vegetació i amb arbres?

Les illes flotants del llac Vlasina al sud-est de Sèrbia estan formades per un substrat de torba menys pesat que l'aigua, la torba és un material lleuger, orgànic que és el primer pas per a la conversió de la vegetació en carbó i quan es trenquen de les ribes, naveguen per la seva superfície. L'illa flotant més gran del llac és "Moby Dick" que té una extensió de 8 ha i està coberta d'arbres i animals.

Illa de Maians

2010-10-31T21:51:00.001+01:00

Barcelona es troba entre el mar i la serra de Collserola, els grans rius Besòs i Llobregat, les nombroses rieres i torrents, Magòria, Malla, Tarongers o Rec Comtal, van anar dipositant els seus al·luvions al pla de Barcelona, a la prehistòria la línia de costa estava molt més retirada que actualment i limitava amb l'actual plaça Catalunya.

L'altra muntanya que destaca a Barcelona és Montjuïc, que es troba al costat del mar al sud de la ciutat i que en temps prehistòrics era una illa, Montjuïc es va unir a terra per un braç de sorra, i els corrents van anar omplint amb més sorra l’extensió d'aigua al nord-est de la muntanya.

Abans de la colonització romana és possible que existís algun port o abric al sud de Montjuïc aprofitant la desembocadura del Llobregat.

En època romana la línia de costa ja passava pel final de les Rambles, la Barcino romana era al Mont Taber, l'actual barri gòtic i per la part inferior comunicava amb el mar.

Els millors mapas medievals interactius son aquests de l'Universidad de Barcelona.

Al segle XI la costa passava propera a Santa Maria del Mar, a més de les conegudes drassanes reials, entre la plaça de Medinaceli i la d'Antonio López la ciutat comunicava amb el mar per la torre de Regomir, allà es van construir altres drassanes més petites (fusteria vella) i un passeig porticat on es construïen vaixells i navilis de menor calat i on es desembarcava gran part de la càrrega i desenvolupava també el comerç dels productes que arribaven per mar.

L’any 1260 la muralla arribava per l’esquerra al convent de Framenors, entre Colom i l'actual plaça de Medinaceli.

A uns cent metres de la costa al sud oest de l'actual estació de França es trobava l'illa de Maians, aproximadament a la cruïlla de la plaça Pau Vila amb l'Avinguda Dr. Aiguader.

Va ser Pere III d'Aragó qui a partir de 1280 va començar a construir les drassanes reials al nord de la muntanya de Montjuïc.

A partir de 1427 es va començar la muralla de mar, entre la Plaça Antonio López i Drassanes, davant seu, l'any 1438, durant el regnat d'Alfons el Magnànim, es va iniciar la construcció d'un primer port, només deu anys més tard una tempesta va destruir aquest port que s'havia construït davant la Drassanes.

Wikimedia commons Vilarubia

L’any 1477 la muralla envoltava ja per l’extrem dret el convent de Santa Clara i el 20 de setembre d'aquell any i durant el regnat de Joan II d'Aragó es va aprofitar l'illa de Maians per començar la construcció d'un petit moll on protegir a les embarcacions que s'aniria ampliant amb els segles fins a formar l'actual Avinguda Joan de Borbó.

El espigó inicial tenia una longitud de 100 m. se li va dir de la Santa Creu i unia la terra ferma amb l'illa de Maians.

L’any 1563 es va acabar la muralla del front marítim que discorria des de Framenors fins a Santa Clara passant molt pròxima a l’illa de Maians.

L’any 1590 es va començar a construir el nou port, el dic transcorria per l'actual avinguda Joan de Borbó i s'unia mitjançant un espigó per l'illa de Maians a l'extrem més sud de la muralla a l'actual Plaça Pau Vila.

El dic va ser ampliat i allargat els anys 1762, 1864 i 1882, amb la construcció del nou port els corrents marins van omplir de sorra la part nord de l’espigó i poc a poc es va anar allà formant el barri de pescadors de la Barceloneta.

Aquí pot trovar un interesant artícle sobre l'historia de las platges de Barcelona del Departament de Medi Ambient del Ajuntament de la ciutat.

L'illa de Maians era petita plana i sorrenca sense cap utilitat fins que va ser utilitzada com a base per a la construcció del primer espigó del port de Barcelona.

Serendip

2010-10-17T21:04:00.000+02:00

Serendip la més impressionant illa que us podeu trobar en el vostre camí.

Serendip és una illa esmentada pels geògrafs àrabs i que la majoria de fonts identifiquen amb Ceilan, l'actual Sri Lanka.

Del nom Serendip deriva la paraula serendipia, o "serendipity" en anglès, que va ser introduïda per Horacio Walpole a meitat del segle XVIII i que la va prendre al seu torn d'un conte persa "Els tres prínceps de Serendip"

El conte dels tres prínceps de Serendip podeu llegir-lo en aquest interessant bloc Cuentos que yo cuento, on l'autor permet copiar-ne el contingut.

“Hi havia una vegada ...

El deixeble i el mestre a la profunditat de la tarda.”

- "Mestre, és bo per al savi demostrar la seva intel·ligència?"

- "A vegades pot ser bo i honorable permetre que els homes et rendeixin honors."

- "Només a vegades?"

- "Altres pot comportar al savi multitud de desgràcies. Això és el que els va passar als tres Prínceps d'Serendip, que van utilitzar distretament la seva intel·ligència.Havien estat educats pel seu pare, que era arquitecte del gran Sha de Pèrsia, amb els millors professors, i ara s'encaminaven en un viatge cap a l'Índia per servir al Gran Mogol, del qual havien sentit la seva gran estima per l'Islam i la saviesa . No obstant això, van tenir un contratemps en el seu camí. "

"Què els va passar?"

- "Una tarda com aquesta, caminaven rumb a la ciutat de Kandahar, quan un d'ells va afirmar en veure unes petjades en el camí:" Per aquí ha passat un camell borni de l'ull dret ."

- "Com va poder endevinar semblant cosa amb tanta exactitud?"

- "Havia observat que l'herba de la part dreta del camí, la que donava al riu, i per tant la més atractiva, estava intacta, mentre la de la part esquerra, la que donava a la muntanya i estava més seca, estava consumida. El camell no veia l'herba del costat del riu. "

- "I els altres prínceps?"

- "El segon, que era més savi, va dir:" li falta una dent al camell. "

- "Com podia saber-ho?"

- "L'herba arrencada mostrava petites quantitats mastegades i abandonades."

- "I el tercer?"

- "Era molt més jove, però encara més perspicaç, i, com és natural, en els fills petits, més radical, a l'estar menys segur de si mateix. Va dir: "el camell està coix d'una de les dues potes del darrere. L'esquerra, segur "

- "Com ho sabia?"

- "Les petjades eren més febles en aquest costat."

- "I aquí van acabar les investigacions?"

- "No, El major, picat en aquesta competència, va afirmar: "pel meu lloc d’Arquitecte Major del Regne que aquest camell portava una càrrega de mantega i mel."

- "Però, això és impossible d'endevinar."

- "S'havia fixat que en una vora del camí hi havia un grup de formigues que menjava en un costat, i en l'altre s'havia concentrat un veritable eixam d'abelles, mosques i vespes."

"Es tracta d'un difícil repte per als altres dos germans."

- "El segon germà va baixar de la seva muntura i va avançar unes passes. Era el més faldiller del grup pel que no és estrany que afirmés: "En el camell anava muntada una dona". I es va posar vermell d'excitació en pensar al petit i gràcil cos de la jove, perquè feia dies que havien sortit de la ciutat de Djem i no havien vist cap dona encara. "

- "Com va poder saber-ho?"

- "S'havia fixat en unes petites petjades de peus sobre el fang del costat del riu."

- "Per què havia baixat? Tenia set? "

- "El tercer germà, absolutament ferit en el seu orgull d'adolescent per la intel ligència dels dos grans, va afirmar:" És una dona que es troba embarassada, germà. Hauràs d'esperar un temps per complir els teus desitjos."

- "Això és encara més difícil de saber."

- "S'havia adonat que en un costat del pendent havia orinat però s'havia hagut de recolzar amb seves dues mans perquè li pesava el cos al ajupir."

- "Els tres germans eren molt llestos."

- "No obstant això, la seva saviesa els va portar moltes desgràcies."

- "Per què?"

- "Per la seva supèrbia de joves. En acostar-se a la ciutat, van contemplar un mercader que cridava embogit. Li havia desaparegut un dels seus camells i una de les seves dones. Encara que estava més trist per la pèrdua de la càrrega que portava el seu animal, i tirava la culpa a la seva jove esposa que també havia desaparegut."

- "Era borni de l'ull dret el teu camell?", Li va dir el germà gran.

- "Sí", li va dir el mercader intrigat.

- "Li faltava alguna dent?"

- "Era una mica vell", va dir remugant, "i s'havia barallat amb un camell més jove."

- "Estava coix de la pota esquerra del darrere?"

- "Crec que sí, se li havia clavat la punta d'una estaca."

- "Portava una càrrega de mel i mantega."

- "Una preciosa càrrega, sí."

- "I una dona."

- "Molt descuidada per cert, la meva dona."

- "Què estava embarassada."

- "Per això es retardava contínuament amb les seves coses. I jo, pobre de mi, la vaig deixar enrere un moment. On els heu vist? "

- "No hem vist mai al teu camell ni la teva dona", bon home, li van dir els tres prínceps rient alegrement."

El deixeble també va riure.

- "Eren molt savis."

- "Sí, però el bon mercader estava molt irritat. Quan els veïns del mercat li van dir que havien vist tres bandolers darrera del seu camell i la seva dona, els va denunciar. "

- "Però, ells tenien raó!"

- "Els va perdre la seva supèrbia juvenil. Havien assenyalat totes aquestes característiques del camell amb tanta exactitud que cap els va creure quan van afirmar no haver vist mai al camell. I s'havien rigut del mercader, hi havia molts testimonis. Van ser portats a la presó i condemnats a mort ja que a Kandahar el robatori de camells és el pitjor delicte, més que el rapte de dones. "

- "Que trist destí per als savis!"

- "La cosa no va acabar tan malament. La dona s'havia escapat, i va poder arribar abans que els desventressin a la plaça pública, com era costum per castigar als lladres de camells. El poderós Emir de Kandahar es va divertir bastant amb la història i va nomenar ministres als tres prínceps. Per cert, que el segon germà es va casar amb la noia, que estava bastant farta del mercader. "

- "La saviesa té el seu premi."

"La casualitat els va salvar i van aprendre a ser molt més prudents a l'hora de manifestar la seva intel·ligència davant dels altres."

La serendipity proporciona solucions i resultats a problemes inconnexos amb la recerca que s'està realitzant. L’epiphany és quelcom diferent ja que es refereix a trobar la solució buscada del problema pero per mitjans extraordinaris.

Curiosament no hi ha cap illa amb el nom d’Epifania.

L'Epifania més famosa és la dels Reis mags, que troben el que busquen el nen Jesus, encara que per un mitjà inusual el seguiment d'una estrella fugaç.

L'Epifania suprema és la Teofania el descobriment de Déu.

La serendipity és la Cristobal Colom que buscant les Índies troba les Amèriques.

Per oposició a la serendipity i l'epiphany hi ha la zemblanity.

William Boyd un novel.lista escocès crea la zemblanity paraula oposada a serendipity i en referència a la illa de Nova Zembla situada a l'oceà àrtic.

Ceilan una illa paradisíaca i tropical és l'oposat a Nova Zembla una illa gelada.

Zemblanity es refereix a ser infeliç, a no tenir sort i està relacionat amb la trobada de resultats negatius.

Hem de distingir la casualitat o la sort de la serendipia. A la serendipia el cercador troba alguna cosa valuosa i diferent d’allò que buscava de forma fortuïta, en les casualitats i en la sort els fets se succeeixen però no hi ha un cercador o bé el cercador troba allò que estava buscant .

No existeix l'illa casualitat però si l'illa de la sort, "Luck island" que és una illa lacustre situada en el llac Nipgon, estat d'Ontario, Canadà.

Entre les serendipies famoses, estan el descobriment de la penicil·lina per Alexander Fleming, la vulcanització de les llantes per Charles Goodyear, la llei de la gravitació de Newton i el principi d’Arquímedes.

Així doncs en la serendipia el cercador ajudat per la seva sagacitat troba en un fet fortuït la solució a un problema inconnex amb el que estava buscant.

Palk Strait Wikipedia

Si voleu trobar-vos amb serendipia procureu ser sagaços, i presteu atenció als successos irrellevants o que succeeixen per atzar, també si ho prefereix pot recórrer l'india i travessar l'estret de Palk.

Joan de Persia

2010-08-10T12:12:00.000+02:00

A finals del segle XVI governava l'imperi Persa el Sha Abbas I, que va organitzar l'any 1599 una ambaixada d'unes cinquanta persones amb la finalitat de visitar el Pontífex de Roma i les corts europees.

Veure Juan de Persia en un mapa més gran

L'ambaixador enviat a Europa era Husain Ali Beg acompanyat per quatre secretaris un d'ells Uruch Beg s'establiria a Espanya, prendria el nom de Joan de Pèrsia i escriuria la relació del viatge.

Amb l'ambaixada anaven dos frares portuguesos i l'aventurer Sir Anthony Sherley, que havia fet anteriorment el viatge venint d'Escòcia.

La comitiva a lloms de mules i camells es va dirigir cap a les ribes del Caspi, en un primer intent van estar a punt de naufragar per causa d'una tempesta, van llançar al mar queviures estris i joies per perdre pes, de tornada a terra van fer un segon intent, creuant fins el Turkmenistan i després fins a la desembocadura del Volga, van remuntar riu amunt i van arribar fins a Moscou on van ser rebuts per la Cort.

Quan van marxar de Moscou van seguir fins al riu Dwina septentrional, navegaren fins Arkangelsk a l'oceà Àrtic, allà embarcaren fins el cap nord circumdant la península escandinava per arribar finalment a la ciutat alemanya d'Emden.

Van ser rebut pels prínceps alemanys, van passar per Kasel i Leipzig, penetrant a la regió de Txèquia fins a la seva capital Praga, de tornada a Alemanya, van visitar Nuremberg, Augsburg i Munic.

Després de creuar els Alps van visitar Verona, Florència i van ser rebuts pel Pontífex a Roma, aquí es va afegir a la comitiva el canonge català Francesc Gual.

Van entrar a Espanya per Catalunya i van ser rebuts a Barcelona pel Duc de Feria, on van quedar admirats de la neteja i ordre dels seus carrers, van visitar el monestir de Montserrat i després van marxar per Saragossa, finalment van arribar a Valladolid el dia 3 juliol 1601 on van ser rebuts pel rei Felip III.

Uruch Beg, Ali Quli Beg i Bunyan Beg, van prendre respectivament els noms de Juan, Diego i Felip de Pèrsia.

Van marxar de la Cort i passant per Segòvia, El Escorial, Aranjuez i Badajoz van entrar a Portugal i finalment es van dirigir a Lisboa per des d'allí emprendre el camí de tornada en vaixell cap al seu país per l'estret d'Ormuz.

Al Quty

2010-02-18T20:59:00.001+01:00

En col·laboració amb el meu col·lega Olivier dels excel·lents Blogs "La ruta de la seda" i "Rutes llegendàries", hem preparat conjuntament aquest article sobre la família AL-Quty.

Els àrabs anomenaven als gots "Qut", "al-Quty" fill del got, "al-Qutiyya" fill de la goda.

Witiza va governar el regne visigot de Toledo fins a l'any 710, a la seva mort i deixant de costat als fills menors del rei mort, una part dels funcionários influents en la cort van triar a Roderico, conegut com Don Rodrigo, que instal·lat a Toledo va lluitar amb Agila II fill de Witiza, al que corresponia ser el rei legitim i que ocupava les províncias de la Tarraconensis i la Narbonensis.

Oppas germà de Witiza i bisbe de Toledo, va demanar a Don Julian governador de Septem (Ceuta), ocupada pels berbers, l'ajuda dels musulmans per a vèncer a Roderico.

Els musulmans amb les embarcacions facilitades per Don Julian, van creuar l'estret dirigits per Tarik ben Ziyad, van entrar a Espanya el dia 27 d'Abril de l'any 711 i van guanyar la batalla de Guadalete matant a Roderico el 17 de juliol del mateix any.

Tariq ben Ziyad el general berber, en lloc de nomenar rei al fill de Witiza que li havia ajudat a creuar l'estret, va proclamar al Califa de Damasc i així es va acabar el domini Got a Espanya.

Alamundo (o Almundo) el fill gran de Witiza va tenir una filla coneguda com Sara "La Goda" que es va casar a Sevilla amb el musulman Isa ibn Muzahim i els seus descendents els Qutyya, van ser una família de prestigi en el regne Andalusí i en el regne de Toledo, on van viure i van professar la religió musulmana, entre els personatges més destacats de la família podem citar a:

- Muhammad ibn al Qutiyya, que va viure a Medina de Zahara, i va morir l'any 977, va ser historiador dels primers temps dels musulmans a la península i va escriure la "Història de la conquesta del Andalus", era també filòleg i afeccionat a la poesia.

- Hafs ibn Albar al Quty, fill de Muhammad va viure a Còrdova i és conegut per haver traduït a l'àrab els salms de David.

- Suleyman ibn Harit al Quty, metge i autor d'un tractat de oftalmología, que va ser traduït al català i del que existeix un exemplar a la Biblioteca Nacional de Catalunya.

Toledo va romandre sota el Califat de Còrdova fins a la seva decadència el 1.035, quan es va organitzar com una taifa independent del califat, pagant tribut als reis de Castella fins que Alfonso reconquistà la ciutat a l'any 1.085.

Durant els segles següents els Quty van viure en pau en la reconquistada ciutat de Toledo, l'any 1.460 el principal descendent de la família Alí ben Ziyad al-Quty exercia com jutge i autoritat entre els musulmans de la ciutat.

La convivència entre cristians vells i conversos va transcórrer pacíficament fins que els nobles i clergues van plantar cara al rei Enrique IV i el van destronar a les corts celebrades a Avila, el dia 5 de Juny de 1465, nomenant rei al seu germà Alfonso XII de tan sols dotze anys d'edat, amb la noblesa dominant al rei nen va començar la persecució religiosa.

A Toledo el dia 22 de Juliol de 1.467 van començar les disputes entre cristians vells i conversos, aquests últims van entrar en la catedral i van matar a dos canonges i a alguns fidels, els cristians van aconseguir finalment expulsar als conversos del temple, l'incident acabà amb l'incendi del barri de la Magdalena, el capitost dels conversos Fernando de la Torre va ser penjat a la torre de Santa Leocadia i el seu germà Alvaro a la plaça del Seco, i així va ser com va acabar la tolerància per als mudèjars i els jueus, als quals a partir de llavors es va excloure de tots els càrrecs públics.

Ali Ben Ziyad al Quty veient la persecució que sofrien per part dels cristians va decidir abandonar Toledo a meitats de juny de 1468 (22 Dhu'l-Qa'dah.872), enduent-se els llibres de la seva biblioteca, uns 400 volums, va marxar amb altres mudèjars i conversos emprenent el llarg periple cap el sud.

Entre els seus llibres hi havia tractats d'astronomia, de matemàtiques, de medicina, i de filosofia, van passar primer per Sevilla i d'allí van marxar cap al el regne nazarí de Granada on van romandre per temps d'un mes.

Embarco en el Grao de Valencia Wikimedia commons

Possiblement van creuar l'estret des d'Algesires per a arribar A Septem (Ceuta).

Ceuta havia estat cartaginesa, bizantina, visigoda, musulmana i quan arribà allí Alí ben Ziyad al-Quty, era portuguesa per haver estat conquistada per Juan I el 21 d'Agost de 1.415, arravassant-se-la a la dinastia berber dels Benimerines.

Ver Ruta de Alí Ben Ziyad en un mapa más grande

Igual que Alí ben Ziyad al-Quty, molts jueus i musulmans haurien de marxar camí de Africa.

Com bon afeccionat als llibres, en el seu camí cap al continent africà sembla haver adquirit nombrosos exemplars de textos religiosos, vides del Profeta i l'Alcorà, en alguns dels quals va prendre per costum fer anotacions en els marges.

Aquestes anotacions contenen comentaris seus, notícies de l'època i impressions de la seva vida. En el mapa adjunt s'assenyala la ruta que Al Quty i la seva família van recórrer, creuant el desert i ajudats per tribus tuaregs, fins a arribar A Mali.

El fill de Alí ben Ziyad al Quty es va casar amb una neboda de l'emperador de la dinastia Songhai que exercia a Tombuctu el govern sobre aquella regió del Niger. Malgrat d'estar emparentats amb l'emperador van ser sempre menyspreats al costat d'altres moriscs "laluyyi" o renegats, com se'ls anomenaba entre els africans.

Per a evitar la segregació van canviar el seu nom pel de "Katy" i van marxar a viure a la petita població de Tindirma a la volta del riu Niger, la tenacitat dels seus descendents ha fet que els mes de tres mil manuscrits que componen el fons familiar s'hagin recopilat i encara es conservin en la ciutat de Tombuctú amb el nom de "fons Kati".

Atols a l'Atlàntic.

2010-01-31T10:04:00.001+01:00

Els atols són esculls coral·lins circulars amb una llacuna al centre que tenen l'origen en illes volcàniques. L''escull es forma als vessants del volcà que després d'enfonsar-se deixa una massa de corall circular que envolta una llacuna central.

El cercle pot ser complet o parcial, o pot tenir canals que uneixen la llacuna interior amb el mar; molts d'ells no tenen formes circulars i són irregulars.

Els atols es troben en aigües tropicals, llocs on les temperatures no baixen de 18º, que afavoreixen el desenvolupament del corall.

Els atols triguen milions d'anys a formar-se ja que el creixement vertical del corall és d'1mm a l'any. A l'oceà Atlàntic hi ha molt pocs atols perquè és un oceà jove en comparació amb el Pacífic o l'Índic.

Al principi hi havia un únic continent "Pangea" i al separar-se els diferents continents que avui coneixem és quan les aigües de l'oceà primigeni van envair la fossa entre Amèrica, Europa i Africa i és per això que a l'oceà Atlàntic en ser de formació jove té tan pocs atols.

Video sobre "Pangea" produit per Numaga.com.

A l'oceà Atlàntic els atolons es troben allunyats de l'aigua dolça dels grans rius, gairebé tots estan al Carib, allí les aigües són mes càlides que les de la costa africana.

Veure Atols del Atlàntic en un mapa més gran.

Entre els atols de l'oceà Atlàntic podem trobar:

Al Carib, Misteriosa bank i Rosalind bank totalment submergits.

A Mèxic Banco Chinchorro que és el mes gran del hemisferi nord, té tres "cayos" al seu interior i una superfície total de 800 km² i també prop de la costa mexicana, Alacranes amb cinc illetes, Pérez, Desertora, Pajaros, Chica y Desterrada.

A Venezuela, Aves de Barlovento, Aves de Sotavento i los Roques.

Aves (Wikipedia commons)

A Brasil l'atol das Rocas a 265 kms de la costa Brasilera i a 142 de l'illa de Fernando de Noronha, l'atol té dues illes Cemeterio i Farol Key on es troba un far.

Atol das rocas. (Wikimedia commons)

A Bahamas Hogsty Reef prop de l'illa Inagua.

A Belice els atols costers Tourneffe, lighthouse y Glower.

A Colombia prop de la costa de Nicaragua els atols de Serrana, Serranilla, Bajo de Alicia totalment submergit, islas Petrel, Quitasueño, Roncador, Courtown i Albuquerque.

Las illes Bermudas són un cas apart, en elles s'acumula el corall tot i la seva latitud nord, a causa de la corrent càlida del golf peró la seva estructura no es la pròpia dels atols tropicals.

Descobridors portuguesos.

2009-12-28T11:36:00.000+01:00

Entre els pobles navegants i descobridors podem trovar, grecs, fenicis, víkings i xinesos. però vull referir.me avui a aquelles primeres expedicions que no van ser espanyoles sinó portugueses i que van tenir lloc a partir del segle XV, i que van portar al descobriment del proper oceà atlàntic.

L'any 1415 durant el regnat de Joan I de Portugal, el seu fill l'infant Enric el Navegant conquesta Ceuta, allà comencen els portuguesos a acariciar la idea de descobrir i conquerir el món, per això estableixen a l'extrem sud de Portugal, al cap Sao Vicente, l'escola de Sagres, un punt de reunió de cosmògrafs i navegants on acudiran personatges com el cartograf mallorquí Jefuda Cresques, Amerigo Vespucci o el propi Colom.

DO IPAAR Castelo de Sagres. Símbolo dos descobrimentos portugueses

e centro de ciência e tecnologia do século XV

El 1418 Joao Gonzalez Zarco, i Tristao Vaz Teixeira van armar una embarcació amb la que van arribar a l'illa de Porto Santo i l'any següent juntament amb Bartolomeu Perestrello van arribar a Madeira.

Entre 1424 i 1.433 l'infant Enric va enviar una trentena de expsdiciones a Àfrica.

El cap Bojador (26º 07'N) enfront de les illes canàries va ser descobert per Gil Eanes que no va poder sobrepassar-lo fins a l'any següent juntament amb Afonso Gonçalves Baldaio.

Sobrepassat el cap Bojador, els marins de l'escola de Sagres tenien l'esperança de poder doblegar cap a l'est per circumnavegar Àfrica, desconeixedors de les immenses dimensions del continent, poc podien imaginar-se que no arribarien al "cap Tempestuós" o de Bona Esperança a l'extrem sud del continent fins a 1487.

La illa de Santa Maria la més propera a Portugal de l'arxipèlag d'Açores va ser descoberta per Diego de Silves el 1427, Sao Miguel la més gran de las Açores, va ser descoberta per Gonçalo Velho Cabral el 1432, i les illes més allunyades Flores i Corvo no serien descobertes fins a 1.452 per Diogo de Tieves.

Antao Gonzalez i Nuno Tristao van arribar al cap Blanc l'any 1441 (21º N) i en un segon viatge fins a Cap Verd i Rio de Oro, en aquesta expedició els portuguesos portaven indígenes que havien fet captius en anteriors viatges i que van canviar per esclaus i pols d'or i d'aquí ve el nom del riu.

El 1444 es fa a la mar una esquadra de sis Caravelas que governada per lanzarote, amb Nuño Tristan i Gonzalo Sintra van arribar fins a la illes de Noar i Tider a la recerca d'esclaus i mercaderies per comerciar.

El 1445 una expedició dirigida per González de Cintra va arribar més enllà de Rio de Oro, però acostant-se a un braç de mar prop de la costa va quedar varada en sec i l'expedició va morir a mans dels indígenes.

Ver Desc. Portugal Cat. en un mapa más grande

Antoni de Noli, un italià emigrat a Portugal va descobrir algunes de les illes de Cap Verd, i va establir un factoria a Santiago. Illes de Cap Verd que també van ser explorades per Diogo Gomes i per Alvise Cadamosto i Vicente Dias.

El 1446 Alvaro Fernandes arriba a Sierra Leona.

Infante Dom Enrique

El 1460 va morir l'infant Enric el navegant i durant la resta del regnat del rei Alfons V van haver-hi poques exploracions.

El 1470 i 1.471 Joao de Santarem i Però Escobar van arribar a les illes del golf de Guinea.

Ruy de Sequeira va creuar l'equador el 1471 i el cartograf alemany Martin Behaim al servei de la corona portuguesa va recórrer la costa africana per traçar nous mapes del continent.

El 1472 Fernao do Poo arriba a Guinea i visita l'illa de Bioko.

A partir de 1481, mort el rei Alfons el seu successor Joan II prossegueix les expedicions, Diego Acambaya i Diogo de Cao van recórrer la costa de Guinea fins al Congo.

El 1482 Diogo Cao remunta el riu Congo fins a la primera cataracta.

Però els portuguesos també van organitzar viatges terrestres com el d'Però de Covilha i Afonso de Pavia que van emprendre viatge el 1487, van creuar per terra tota Europa, van travessar la península aràbiga i van arribar fins a Goa i Calicut.

L'any 1.487 Bartolomeu Dias al comandament de tres naus va partir cap a les costes d'Àfrica, i després de patir una gran tempesta va passar més enllà de la punta sud del continent, posant-li el nom de cap Tormentoso, que després va ser anomenat de Bona Esperança, perquè finalment havien arribat a l'extrem del continent i podien des d'allí emprendre la ruta en direcció est en direcció a l'India i les Moluques.

Vasco de Gamma acompanyat de Bartolomeu Dias, amb quatre vaixells i 150 homes van partir de Lisboa el vuit de juliol 1487, rumb a l'Àfrica van arribar el cap de Bona Esperança després de cinc mesos de navegació.

La flota va arribar a Moçambic al març i pujant per la costa oriental d'Àfrica van arribar a Mombasa i van trobar gent més blanca que vestia teles de cotó, que disposaven de velers per solcar el mar, i que parlaven àrab.

Una mica més al nord a Malindi a les costes de Kenya es va prestar a acompanyar un navegant àrab Ahmad Bi Majad, amb la seva ajuda van creuar l'Oceà Índic i van arribar a Calicut a l'Índia al mes de maig.

De tornada a Lisboa Vasco de Gamma va ser aclamat i premiat pels seus descobriments, a partir d'aquest moment els posteriors viatges ja van ser autèntiques expedicions guerreres amb l'objectiu d'establir forts i conquerir els territoris descoberts.

Vasco de Gamma encara realitzaria dos viatges més arribant fins a Goa i Cochin.

El rei Manuel I de Portugal encàrregà en secret a Duarte Pacheco Pereira el 1498 que travessarà l'Atlàntic per arribar a les noves terres d'Amèrica, a finals d'aquell any Duarte va arribar a algun punt entre Marañon i Para a la costa Brasileira i d'allà va seguir fins a la desembocadura de l'Amazones.

Per tal de prosseguir els descobriments en el nou continent Pedro Cabral amb deu carraques i tres caravel i 1300 homes, va sortir de Lisboa el dia 9 de març de l'any 1500 i empès per les tempestes va arribar a l'actual estat de Bahia a Brasil al mes de maig, va creuar de nou el Atlantic va passar el cap de Bona Esperança, d'allà a Moçambic i finalment a lÎndia que havia ja descobert Vasco de Gamma.

Mentrestant a l'Atlàntic nord Gaspar de Corte Real va arribar a les costes de Terranova l'any 1500.

Mapa de Diogo Ribero 1529.

Fernando de Noronha una illa prop de les costes d'Brasil va ser descoberta possiblement l'any 1500 per Gaspar de Lemos que estava al comandament d'alguna de les naus de l'expedició de Pedro Cabral, i no va ser fins a 1.501 que va arribar-hi Fernao de Noronha .

Hi va haver també descobriments tràgics, el 20 abril 1511 Manuel de Castro amb la caravela San Pedro va naufragar en els perillosos illots rocosos de Sant Pau i Sant Pere al mig de l'Atlàntic.

Tristan da Cuhna el 1506 va descobrir les illes que porten el seu nom a l'Atlàntic sud i també l'illa de Madagascar a l'oceà indic.

Afonso Alburquerque, Antonio Abreu i Francisco Serrano exploraren terres i mars més enllà de l'Índia, van arribar a les illes Moluques on es recollia el preat clau i Gomes Sequeira l'any 1525 fins a les illes Carolines a l'oceà Pacífic.

Altres portuguesos van explorar el món en expedicions de la corona d'Espanya, també era portuguès l'almirall Fernao de Magallahes, que va iniciar la volta al món acabada després per Juan Sebastian Elcano.

Portuguesos eren Pedro Fernándes de Queiroz i Luis Váez de Torres que l'any 1605 van creuar l'oceà Pacífic per assolir l'arxipèlag de Noves Hèbrides avui Vanuatu, seguint després Torres per la costa sud de Nova Guinea fins a albirar la costa nord d'Austràlia.

L'epopeia dels navegants portuguesos podria haver estat molt més gran, el gran error del rei Joan II va ser fer cas omís de la proposta de Cristobal Colón que abans d'oferir els seus serveis a la corona espanyola s'havia dirigit a Lisboa, però el rei no va fer cas al seu projecte, encara que altres afirmen que el rei va enviar en secret una nau a creuar l'oceà sense resultat, aixo va fer que els plans de Colom quedessin desacreditats.

El món hauria estat portuguès si aquell dia de 1484, en què Colom es va reunir amb el Rei Joan II hagués aquest acceptat els plans de l'almirall.

Fray Marino a l'illa Tobi.

2009-12-10T19:05:00.003+01:00

L'arxipèlag de Belau (Palaos), es troba a l'oceà Pacífic pròxim a les costes Filipines i va ser descobert possiblement per Gonzalo Gómez d'Espinosa que formava part de l'expedició de Magallahes.

Després de la mort de l'almirall, Espinosa i els seus mariners van partir el dia 6 d'abril de 1522 de Tidore, per a intentar tornar a Amèrica a través del Pacific, i en la seva travessia van albirar alguna de les illes de Belau, possiblement Sonsorol.

També va ser vist l'arxipèlag per Ruy Lopez de Vilalobos l'any 1543, quan feia la ruta de Mèxic a Luzon i per Francis Drake a l'estiu de 1579.

Aquestes illes juntament amb les Carolinas i Marianas van ser espanyoles fins a la seva venda a Alemanya l'any 1899 pel preu de 25.000.000 ptes.

550 Kms. al sud de Babeldaob, l'illa principal, es troben les illes del sud-oest, Sonsorol és la seva capital, amb una illa adjacent Fana, més al sud Pulo Ana, Merir i Tobi (Hatohobei), un illot envoltat per un escull, amb una superfície de 600 metres quadrats i una població de vint habitants.

La vintena d'habitants s'entenen entre ells en l'idioma tobiano, una llengua que pot ser compresa en part pels seus veïns de l'illa de Sonsorol, però que és totalment diferent del palauano que es parla a les illes del nord de Belau. Els tobians viuen de la pesca, el taro, la copra i el poc que conreen per a la seva subsistencia.

La sobirania dels tobians s'estén a l'escull de Hotsarihie (Helen reef), que ocupa una superfície marítima d'una mica més de 163 km quadrats, allí en l'illeta central de tan sols 30 mts. quadrats, munten guàrdia tres homes per a evitar la pesca furtiva i per a vetllar per la conservació de l'escull.

Estenen també el seu domini a Pieraurou (Transit reef), que segons resa en el seu text constitucional hauria d'estar en 132º 32' i 2º 47', simplement no existeix tal illa, en el seu lloc solament hi ha aigua, és una illa fantasma.

Indagant sobre la forma de viure dels tobians, descobreixo que són catòlics i que els membres de la comunitat tenen noms com Pedro, Victor, Emilio, Nestor o Fernando.

El primer contacte perllongat amb els palauans del nord el va tenir Henry Wilson al comandament del "Antelope" , a l'agost de 1783, venint des de Xina va naufragar en alguna de les illes septentrionals de l'arxipèlag. Va viure a les illes durant tres mesos, fins que va poder construir una nova embarcació i tornar a Xina, la interessant relació del naufragi i vida amb els indígenes pot llegir-se a google books.

L'any 1836 Horace Holden i la seva tripulació van naufragar en el ballener "Mentor", prop de l'escull de Kayangel al nord de l'arxipèlag, perseguits pels indígenes van aconseguir arribar a Babeldaob; sis mesos després tres palauans i tres mariners van aconseguir escapar i arrossegats per una tempesta van arribar a l'illa de Tobi, allí van ser tractats com a esclaus fins que dos anys més tard al novembre de 1834, Holden i un dels seus companys van poder arribar amb una canoa, al vaixell Britània que passava prop de l'illa.

El viatge d'Horace Nelson pot llegir-se a google books.

Amb la dominació espanyola van arribar els frares caputxins, a partir de 1899 després de la venda de les illes a Alemanya, els frares espanyols van ser substituïts per caputxins alemanys.

L'any 1914 els nipons aliats dels anglesos a la primera guerra mundial van envair les illes i amb la finalitat d'integrar l'arxipèlag a l'imperi de sol naixent van practicar una política d'immigració i dominació cultural. Van marxar els caputxins i van arribar els jesuïtes, que ja estaven instal·lats al Japó.

Fra Maríno de la Hoz del Canto, va néixer l'any 1886, es va ordenar sacerdot jesuïta i va partir com missioner amb altres 22 companys cap orient, arribà a les illes Belau l'any 1921 juntament amb Indalecio Llera, José Gogenola i Emilio Villar, i van recórrer les illes del Nord predicant la religió catòlica.

L'any 1930 Maríno de la Hoz es va desplaçar a les illes del sud, primer a Sonsorol i d'allí a Tobi, on va convertir a la major part de la població i va batejar als indígenes.

Desplaçat en aquells llunyans paratges Marino va evitar la guerra civil espanyola, però quan arribà la segona guerra mundial es va trobar vivint en el bàndol equivocat.

L'any 1941 els japonesos van trencar les hostilitats amb els americans, a Pearl Harbour (Bahia de Quimper) i els jesuïtes Maríno de la Hoz, Elias Fernández i Emilio Villar van sofrir de seguida les conseqüències de la guerra, van anar primer deportats pels japonesos a Koror.

Quan la flota americana del Pacífic es va anar acostant a l'arxipèlag de Belau els japonesos van traslladar els missioners a Ngatpang a la part nord de l'illa de Babeldoab, mai més es va saber d'ells pel que se suposa que els jesuïtes van ser víctimes de les tropes japoneses, juntament amb uns pilots americans i una família de palauans que els havia donat ajuda.

Les illes Belau van ser conquerides per les tropes americanes l'any 1944, i van estar en fideïcomís de l'ONU, fins que van obtenir la independència el dia 1er d'octubre de 1.994.

Aquí es pot veure la historia del pare Marino.

Nukuoro i Kapingaramangi

2009-11-08T20:39:00.044+01:00

Les illes ignorades pel Tractat hispano-germànic.

Emilio Pastor Santos, va proposar l’any 1948 la restitució a Espanya d'unes illes a Micronèsia. Va arribar a aconseguir que l'assumpte fos debatut en el Consell de ministres del 12 de gener de 1949, la decisió del qual va ser esperar abans d'efectuar cap gestió amb els Estats Units o amb les potències amigues que formen part de l'ONU, ja que Espanya no té contactes amb l'ONU i seria aquesta la qual hauria de resoldre sobre la sort definitiva d'aquestes illes de Micronèsia que van pertànyer al Japó.

La tesi del Sr. Pastor Santos es recolzava en l'expedició de Hernando de Grijalva per l'Oceà Pacífic l’any 1537 .

Amb l'extraordinari programa Lluna i la col·lecció de mapes antics de David Rumsey

He repassat amb lupa mig centenar de mapes antics en el tram de l'oceà Pacífic comprès entre l'equador i els 5º N, des de Filipines fins a Kiribati.

La rocambolesca reclamació territorial és com segueix;

L'expedició d'Hernando de Grijalva, va marxar per ajudar a Pizarro que estava assetjat a la Ciutat dels Reis (Lima), i va partir de “San Miguel de Tangaraga” (1) a l'abril de 1537, amb una de les naus la “Santiago”, i, navegant en direcció oest, la tripulació, amb anim de trobar rics territoris, va exigir que posessin rumb a les Moluques i van seguir cap a ponent, sembla ser que la tripulació es va amotinar i va matar a Grijalva que es negava a penetrar en aigües portugueses.

Es diu que van albirar les illes Chritsmas 2º N-158º O i alguna de les Carolines, fins a arribar a la costa de Nova Guinea, on van ser fets presoners pels nadius.

Els portuguesos estaven ben instal·lats a les Moluques, el Governador de la capital, Ternate, Antonio Galvao va rescatar els pocs tripulants que van sobreviure de l'expedició i va recollir els detalls que li van explicar sobre el viatge en el llibre “Tratado dos Descobrimentos” escrit l’any 1555.

Tres segles i mig després, pel Tractat entre britànics i alemanys signat el 6 d'Abril de 1886, es delimitava la zona anglesa i alemanya a Nova Guinea i les illes Salomon.

Les illes Carolines van ser finalment venudes per Espanya a Alemanya pel tractat hispano-germànic de 1899.

Aquest tractat comprenia la venda de totes les illes Carolines, Palaos i Mariannes excepte Guam, per la suma de 25 milions de pessetes.

Emilio Pastor Santos en el seu llibre “Territorios de soberanía española en Oceanía” va estudiar l'expedició de Grijalva i va sostenir la teoria que existeixen quatre illes Acea, Pescadors, Coroa i Os Guedes que estant al nord de l'Equador no formaven part de les Carolines, que per tant no van quedar incloses en el tractat i seguirien sent d'Espanya.

Esbrinant l'assumpte.

Examinem primer el llibre original del “Tratado dos descobrimentos” escrit per Antonio Galvao l’any 1555 en la part referida a l'expedició de Grijalva que pot llegir-se a Google-books a la pàgina 83.

Traducció:

Van navegar més de 1000 llegües sense veure terra, ni a una ni a altra banda de l'equador, fins que a 2º nord van descobrir una illa que van anomenar Acea que sembla estar a 500 llegües poc més o menys de les illes del clau a l'oest; per on hi ha o pot veure's un altra illa a la qual van posar el nom de Pescadors.

Vegem ara la traducció a l'anglès de l'esmentat llibre “Tratado dos descobrimentos” que va realitzar Richard Hakluyt l’any 1601 amb el nom de “The discoveries of the world” que pot llegir-se a google-books, a la pàgina 203.

Traducció:

Van dir haver navegat prop de 1000 llegües sense veure terra, ni a una ni a l’altra part de la equinoccial. A 2º cap al nord van descobrir una illa anomenada Acea, la qual sembla ser (1) una de les illes del clau: 500 llegües si fa no fa (cap a l'oest) com ells havien ja navegat, van arribar a veure’n un altra, a la qual van anomenar illa dels Pescadors. Cinc-centes llegües si fa no fa de les illes del clau cap a l'oest.

La traducció a l’anglés és nefasta doncs afegeix un nota a peu de pàgina (1) i desplaça els “:” dos punts ortogràfics i el seu significat és confús i totalment diferent, ja que l'allunya 500 llegües una illa d'una altra.

D'aquí prové l'error de molts autors i moltes altres referències a internet que identifiquen Acea amb L’illa Christmas, per estar desplaçada 3.300 Kms de les illes Gilbert (Carolinas Occidentals).

En el mateix error de traducció cau Robert Kerr en el seu llibre publicat l’any 1824, mentre que d’altres com James Burney ja advertien de l'error comès.

Resumint la correcta traducció del text de Galvao al seu “Tratado dos descobrimentos” és:

... que després de recórrer 1000 llegües (dues terceres parts de la ruta) van arribar a veure una illa a 2 º nord de l'equador que estava a 500 llegües (una tercera part de la ruta) que els faltaven per a arribar a les illes del clau, Des d'aquesta illa Acea, van arribar a veure’n un altra a la qual van anomenar Pescadors.

L'arbre del clau creixia en les illes de Ambon, Ternate, Buru i Banda, prendrem doncs les coordenades de Ternate 127 º E de long., on arribaren les restes de l’expedició Grijalva després de ser rescatat per Galvao.

Entre Peru i Ternate hi ha 2600 llegües antigues de 17,5 al grau, i no 1500 com diu la crònica i és per aquesta discrepància tan important pel que he assenyalat que l’única manera de buscar la citada illa d’Acea és determinar el trajecte de dos terceres parts del recorregut entre Peru i Ternate.

L'expedició en el seu viatge com a conseqüència de vents, rumbs i corrents va poder navegar una mica més de les referides 2600 llegües, potser 2.800 que són uns 17.700 kms, i que les seves dues terceres parts equivalen a: 17.700/3 = 5900 x 2 = 11.800

Aquesta ruta d'exactament 11800 kms traçada a Google-maps ens duu a situar l’illa d’Acea al voltant dels 173º est, prop de la illa de Marakel a 173º 16’ - 2º N en el grup de les Gilbert.

Ver Grijalva en un mapa más grande

Així doncs Marakel o l’illa contigua Abaiang també a 2º N podrien ser Acea.

La majoria de les fonts, possiblement per l'error de traducció a l'anglès, identifiquen Acea amb Christmas també anomenada Noel o Kiritimati, que esta a 157º 24’ O - 2º N a una distància de 24º, a gairebé 2660 kms a l'oest de Marakel, al Arch. de Gilbert. (Chritsmas i Gilbert pertanyen a una mateixa república Kiribati)

Les illes de la expedició de Grijalva.

Acea.

Pastor Santos identifica Acea amb un escull Matador, que amb aquest nom figura a:

Mapa de l'Enciclopèdia Espasa entrada "Carolinas

Mapa d’Andree Richard 1895 London. i en el Mapa d’Edward Standford 1901.

David Rumsey Collection

A google-earth coincideix més o menys amb un promontori submarí, que no sembla que ni tan sols apunti per la superfície de l'aigua.

Matador no pot identificar-se amb Makarel ja que estan allunyades per 1522 Kms de distància.

Acea no es troba en cap mapa ni modern ni antic dels que jo he buscat.

Pescadores.

La següent illa que assenyala Galvao en el seu llibre és Pescadors.

Traducció:

Acea que sembla estar a 500 llegües poc mes o menys de les illes del clau a l'oest; Per on hi ha o es pot veure un altra a la qual van posar el nom dels Pescadors.

Pescadors segons Pastor Santos és la illa Greenwich.

L’illa Greenwich, actualment Kapingamarangi 1º 4´N -154º 47´E, també coneguda amb els noms de Kapinga, Molong i Pikiram, figura amb un o altre nom en tots els mapes mitjanament detallats.

Però Pescadors és un grup més al nord que res té a veure amb Kapingamarangi com pot veure's en aquest mapa de 1790 de l'explorador francès La Perouse agafat a un galió espanyol.

i en aquest altre de Playfair 1814

David Rumsey Collection

o aquest de Goodrich 1830.

David Rumsey Collection

A l'enciclopèdia Espasa per l'entrada Pescadors, és pot llegir: Nom donat per els navegants espanyols del segle XVI a certes illes d’Oceania que sens dubte formaven part de l’arxipèlag Marshall, sembla que corresponen a les de Rongelab i Ailinginae.

A la mateixa enciclopèdia per l'entrada Marshall hi ha un mapa on figura, Is. Rongerck o de Pescadors, poques milles a l'oest de Ailinginae i de Rongelab.

Pescadors està al voltant de 168º E - 11º N,

Coroa.

Galvao en el seu "Tratado dos descobrimientos" escriu

Traducció:

De tornada al nord a 1º van albirar un altra illa que es diu Coroa.

Coroa segons Pastor Santos és coneguda també com Arrecife.

Coroa és la traducció al portuguès de Corona i podria referir-se a Kapingamarangi 1º4´N - 154º 47´E, per la seva forma d’atol·ló circular, o potser és refereix a Nukuoro també anomenada a molts mapes (Monteverde) completament circular, encara que situada a 3º 51’N allunyada 2º de la posició que assenyala Galvao en el seu “Tratado dos descobrimientos”.

Coroa no es troba en cap mapa ni modern ni antic dels que jo he buscat.

Arrecife no té res a veure amb Coroa ja que aquesta esta molt més al nord com pot veure's en aquest mapa de Playfair de 1814. i en aquest de Standford de 1901, long. 160º 10' N,

i en aquest de Malte Brun de 1837.

David Rumsey Collection

i en aquest de Thompson 1817 on és pot veure Pescadores y Arrecifes.

David Rumsey Collection

Os Guedes.

Pot llegir-se en el "Tratado dos descobrimentos" de Galvao

Traducció:

D'aquestes illes van anar a unes altres que es diuen Os Guedes a 1º N

L'última illa que Pastor Santos reclama com espanyola és Os Guedes.

Os Guedes esta perfectament localitzada, són dues illes Bras i Pegun, dintre de l'escull es troben Onaka i Onella, com pot veure's en aquest mapa detallat.

També anomenades, Mapia, Pegun Freewill, San David, o Davis.

Figuren en diversos mapes antics de vegades com dues o diverses illes, amb el nom de Guedes, com en el mapa de Vandermaelen 1827.

i en el mapa de Lapiee de 1827.

David Rumsey Collection

En el Tractat entre britànics i alemanys signat el 6 d'abril de 1886 delimitaven la zona anglesa escalonada per sota dels 8º sud i prohibint a Gran Bretanya l'adquisició de territoris més al nord d'aquest paral·lel, la restant zona podria ser adquirida per Alemanya.

A l'últim article d'aquest tractat es pot llegir “This Declaration does not apply to any islands or places in the Western Pacific which are now under the sovereign protection of any other civilized Power than Great Britain or Germany.”

Així doncs segons el que entenguessin per “civilised power” les illes situades al nord de 8º S. de latitud seguien sent espanyoles.

Així pot veure's en aquest mapa que assenyala frontera hispano-alemanya a l'equador,

Excuso dir que l'expedició de Grijalva va acabar el seu viatge a Nova Guinea, que també havia estat visitada pel portuguès Jorge Meneses l’any 1526, per Alvaro de Saavedra en 1527 i per Iñigo Ortiz de Retes l’any 1545. També les illes Salomon que es van repartir per aquest tractat van ser descobertes per Alvaro de Mendaña l’any 1.595, annexions que ni tan sols es van molestar a comunicar al decadent estat espanyol.

Pel citat Tractat hispano-germànic de 1899 Espanya va vendre a Alemanya les Palaos, les Mariannes i les Carolinas excepte Guam.

Atenent a raons antropològiques que no geogràfiques dues illes van quedar fora del tractat de 1899, Kapingamarangi i Nukuoro (Monteverde) que estan en la ruta de l'expedició de Grijalva, illes que estan habitades per melanesis, que res tenen a veure amb els micronesis de les Carolines i en aquest sentit si pot defensar-se que ambdues illes no formen ètnicament part de la Carolines.

La divisió ètnica entre micronèsis i melanesis es pot veure amb la ratlla traçada en aquest mapa alemany per sobre dels 5º N.

Wikipedia

Les illes en els mapes actuals.

Nukuoro (Monteverde) 3º 5´-155º 0´.

El seu nom es deu, a Juan Baptista de Monteverde pilot de la Companyia de Filipines que va estar allí el 18 de Febrer de 1.806. Són 40 petites illes o “motus” que donen la volta a un atol·ló circular on viuen no més de 400 persones amb una llacuna central de 6 Kms de diàmetre, tenen idioma propi que coincideix al 50% amb el de Kapingamarangi, 300 Kms més al sur. Viuen de les perles, la pesca, el taro, la copra, i el turisme dels iots privats, doncs nomes algun vaixell de passatgers i arriba de tant en tant, i els uneix amb la capital a Ponape.

Google-earth

Kapingamarangi 1º4´154º 47’.

És també un atol·ló amb forma una mica allargada té 33 illes o “motus”, esta situada a 740 Kms de la capital Ponape a les Carolines, l’atol·ló té una població de 500 persones i el seu idioma és polinèsic més pròxim al Samoà i incomprensible per als habitants de Micronèsia.

Google-earth

No hi ha altra terra en els 5º al nord de l'equador entre Mapia i Gilbert que alguns esculls o que ho van ser al temps del seu descobriment, tots inhabitats, Matador, Indiana, Os guedes, i algun altre.

Sembla clar que aquestes illes són propietat dels qui les habiten i de les més perdudes en els mapes, rarament van ser visitades pels europeus, però com a conseqüència de la ratlla equatorial han quedat formant part de la Federació d'Estats de Micronèsia, encara que els seus habitants siguin polinesis igual que els del sud de l’equinocci.

L’any 1914 van ser ocupades pels japonesos, després de la primera guerra mundial van ser administrades per la Societat de Nacions, i després de la segona guerra mundial, van quedar sota el domini dels Estats Units i protecció de l'ONU.

A partir de 1979 van afirmar la seva autonomia i van signar tractats de lliure associació amb EE UU.

Els Estats Federats de Micronèsia no van obtenir la independència total fins al 22 de desembre de 1990 quan l'ONU va donar per finalitzat el fideïcomís sobre el territori.

L'anglès és idioma oficial, però estan també reconegudes les llengües indígenes així com els idiomes Nukuoro i Kapingamarangi, són cristians en la seva major part, l'electricitat s'aconsegueix amb generadors de gasoil que són progressivament substituïts en part per panells solars, tenen escola amb ensenyament bàsic.

Nota: (1) San Miguel de Tangarala primera ciutat fundada a Peru al Sud de Tumbes va ser abandonada per insalubre, i traslladada a San Miguel de Piura pròxima a la ciutat costanera de Paita.

Illa Bouvet

2009-10-04T23:26:00.002+02:00

Pedro Paez (I)

2009-09-16T17:30:00.007+02:00

El Viatge de Pedro Páez (I)

En col·laboració amb el meu col·lega Olivier de “Rutes llegendàries” hem preparat el següent article.

Pedro Páez Jaramillo va ser un jesuïta missioner espanyol del segle XVII. Va ser el primer europeu a trepitjar les terres del sud de la península aràbiga, que va deixar per escrit l'existència del cafè i el primer a arribar a les misterioses fonts del Nil Blau. En aquest primer article es detalla la brutal ruta que va realitzar junt al pare Antoni de Montserrat com a presoner per les terres del sud de la península aràbiga.

Pedro Páez va néixer a Olmeda de la Cebolla, avui Olmeda de las Fuentes, fill d'una bona família, va rebre una acurada educació i als 18 anys va ingressar a la Companyia de Jesús. A l'abril de 1588 es va embarcar a Lisboa amb altres jesuïtes en el vaixell "Santo Tomás" amb destinació a Goa, una de les principals colònies portugueses a l'Índia.

A Goa Pedro Páez i el pare Antoni de Montserrat van ser triats per a partir cap a Etiòpia amb un objectiu clar, intentar que el monarca etiope deixés l'església cristiana ortodoxa i abracés la catòlica. Així el 2 de febrer els dos Jesuïtes ibèrics s'embarcarien en un viatge digne de dur-lo a la gran pantalla.

Als pocs dies de viatge i per causa d'una forta tempesta van haver d’aturar-se a l’illa Elefanta, d'allí van seguir a Baçaim al nord de Bombai on hi havia un fort portuguès.

Van prosseguir fins a Diu on van trobar al pare Luis de Mendoza, allí es van disfressar de mercaders armenis i van creuar clandestinament el golf d'Oman fins a Mascate.

Montserrat i Páez, van abandonar Mascate para dirigir-se a l’illa de Ormuz on pensaven seria més fàcil embarcar-se cap a Àfrica. A Ormuz van estar diverses setmanes malalts possiblement de malària, i finalment van partir el 6 de desembre de 1589 en una nau que es dirigia a Zeila una petita població a la costa de Somàlia a l’Àfrica.

El 25 de desembre el vaixell va ser atacat per pirates que els van exigir un rescat i el dia 1 de gener de 1590, van ser sorpresos per una terrible tempesta que va trencar els mastelers de l'embarcació, per acabar embarrancant a les roques de Al-Sawda la segona de les illes de l'arxipèlag de Kuria Muria a la península aràbiga.

Al cap d'una setmana van poder salpar en un altre embarcació però poc temps després van ser sorpresos per vaixells turcs, els van arrencar els turbants, els van reconèixer com a europeus i van ser fets presoners.

Aquí començaria una terrible epopeia per les terres del sud de la península aràbiga.

A Dhofar, Páez i Montserrat van ser interrogats i acusats de ser espies, van decidir dur-los davant el xeic Xafer que vivia en el terrible i desconegut fins a llavors per als europeus desert de Hadramaut. Amb aquest propòsit els van embarcar i van seguir la costa fins a Ras Fartak d'on prosseguirien la dura caminata a través del desert.

Lligats de mans els van posar a caminar darrere d'un camell, sofrint les cremades del sol a la pell, van patir també molta sed i els van donar poc menja. Al cap d'uns dies i per a evitar que morís, al pare Montserrat el van muntar a la grupa d'un camell, però amb el pare Páez no van ser tan misericordes i va haver de prosseguir caminant.

Així van creuar el terrible desert del Hadramaut fins a arribar a la ciutat de Tarim on van ser rebuts amb insults i pedrades.

Van passar per la ciutat del-Qatn, allí el príncep els va donar la benvinguda i els va convidar a prendre Cahua, una beguda d'aigua cuita amb una fruita que cridaven Bun. Encara que no és cosa que es pugui demostrar, en aquest moment Pedro Páez i Antoni de Montserrat van ser possiblement els primers europeus a provar la beguda que actualment anomenem cafè. El que si és segur és van ser els primers europeus a escriure sobre això.

A Marib, a Paéz li van explicar que les ruïnes d'antigues fortaleses, molt abundants en el lloc, pertanyien als dominis de la mítica reina de Saba. Marib no tornaria a ser visitada per cap europeu fins a 1870.

A poca distància del-Qatn en la ciutat de Haynan els van tancar durant quatre mesos, fins que els presoners van ser reclamats a presència del baixa turc que residia a San'a capital del Iemen.

De camí a San'a van haver de creuar el desert de Rub'al Khali. Aquest és un dels majors deserts de sorra del món; ocupa la major part del terç meridional de la península aràbiga. El seu nom àrab significa "l'habitació buida". Aprofitant la captivitat, Páez va seguir els seus estudis d'àrab, hebreu i xinès. Montserrat per la seva banda acabaria el seu llibre en el qual relata els seus anteriors viatges a la cort del Gran Mogol.

View Viaje (I) Pedro Páez in a larger map

Al començament de setembre de 1596 van ser lliurats a un mercader turc per a servir com galeotes durant diversos mesos.

El mercader turc que els va portar fins a la costa es va apiadà finalment d'ells, els va treure de la galera i els va dur fins a la seva casa a Moka. Després d'un any a la ciutat, Felip II va cursar ordres al virrei de l’Índia, Matias de Albuquerque, perquè es pagués un rescat de mil corones pels dos presoners, quedant així finalment en llibertat, van tornar a Diu i després a Goa, on van arribar al desembre de 1596.

Esgotada la seva salut a causa de les grans penalitats de la captivitat, Antoni de Montserrat va morir l’any 1599. Páez més jove i més fort tornaria a intentar arribar a Etiòpia, però això és un altra aventura que explicarem en el pròxim article.

Aurora les illes perdudes.

2009-08-18T19:46:00.005+02:00

La serralada Scotia és una dorsal muntanyenca submergida en el mar que uneix la prolongació dels Andes des de Sudamérica fins a la península Antàrtica amb una longitud superior a 4000 Kms.

D'aquesta dorsal atlàntica emergeixen el grup Cormorán o (Shag Rocks), la Roca negra o (Black rock) i les Illes imaginàries d'Aurora.

El grup de Cormorán (Shag rocks) consta de sis penyals principals, i seguint en direcció sud a deu milles es troba la Roca negra (Black rock), els penyals són petits i inaccessibles, és un santuari per a les aus marines.

Wikipedia creative commons

Comentarem avui unes illes imaginàries o fantasmes anomenades Aurora, de les quals hi ha seriosos dubtes sobre si van existir alguna vegada, o les Aurora són les mateixes que el grup Cormorán i Roca negra que Wikipedia les identifica com illes Aurora.

L’any 1756 Gregorio Jerez al comandament de “El lleó” va navegar per aquella zona sense advertir les Aurores, arribà a les Geòrgies del Sud a les quals denominà de San Pedro.

L’any 1762 dos illots van ser descoberts per José de la Llana al comandament del navili mercant espanyol “Aurora” que realitzava el trajecte de El Callao a Espanya, van anotar la seva situació a 53º 15’’ Sud, 325º 22’’ est del meridià de Tenerife fent la següent descripció que es pot llegir a Google books

“En verano se dobla el cabo (de hornos) muchas veces con tiempo que permiten ir a reconocerlas, y en tal caso es un defecto no abalisarse con ellas especialmente si no se pudo practicar observaciones de longitudes desde muchos días antes, pues se logrará fijarla, para procurar después pasar con suficiente certeza a la menor distancia posible de la mas oriental de las Malvinas, evitando las inmediaciones de las islas de la Aurora. La distancias que desde estas a las islas Malvinas, es de 117 leguas, pero no se puede asegurar que se eviten sus cercanías con una longitud incierta: en los regresos del Callao a Cádiz.”

L’any 1769 el navili “San Miguel”, situà unes illes a 53º 27’ sud i 318º 36’ est del meridià de Tenerife, sens dubte eren les Cormorán que descrivien així: “vio seis mogotes de tierra de diversos tamaños.”

El capità del San Miguel va pensar que estava a les illes Beauchene que estan al sud de les illes Malvines a 16º a l'oest del meridià d'illa Trinitat, però en el viatge de tornada a Trinitat sol va recórrer 8º en lloc de 16º i així va deduir que havia pres una posició equivocada en 8 º pel que és segur que va estar en les illes Cormorán i les va confondre amb les illes Bauchene.

Així doncs la longitud presa pel “San Miguel” s’ha de corregir en 8 º respecte al meridià de Trinitat assenyalat en color blanc al mapa.

Quedant en aquesta forma, 318º 36’ + 8º = 326º 36

L’any 1774 van ser albirades altra vegada per “l'Aurora”, que va donar aquesta descripció, “vio una tarde casi por su proa muchos mogotes...”, les va situar a 53º 38’ sud i 326º 10’ del meridià de Tenerife a 3 o 4 llegües (20 Kms) van veure un altra illa petita a 53º41’ sud 326º33’ del meridià de Tenerife, la descripció coincideix per a la primera amb els “mogotes de Cormorán” i per a la segona amb Roca negra. Els mesuraments efectuats pels citats navilis de la illa principal són:

53º 15’ 325º 22‘ Aurora 1762
53º 27’ 318º 36’ corregida a 326º 36‘ San Miguel 1769
53º 38’ 326º 10‘ Aurora 1774

Prendrem a continuació el terme mitjà de latitud per a la principal de les illes dels mesuraments efectuats per aquells navilis.
325º 22’ + 326 36’ + 326º 10´ / 3 aproximadament 326º 02’

Les illes estaven més o menys a una latitud de 53º 30’ que és una mesura bastant fiable, no així la longitud que es prenia per estima i sense cronometre partint del meridià de Tenerife en sentit orient encara que ha d'observar-se que les longituds preses pels diferents navilis difereixen solament en un grau.

La longitud des de Tenerife podem convertir-la en la següent forma:

360º - 326º 02’ = 33º 58’ que són els graus que falten desde la posició donada per a arribar a Tenerife més uns altres 16º 38’ de Tenerife fins a Greenwich ens dóna una longitud que avui seria de 33º 58’’ + 16º 38’’ = 50º 36’ oest de Greenwich

El meridià de Tenerife era usat habitualment pels vaixells holandesos mentre els espanyols feien servir de primer meridià el de San Fernando a Cadis, la determinació del meridià de Tenerife es deu al cartógraf Willem Blaeu que l’inclou en els seus mapes a partir de 1617 i que treballava per a la Dutch East Índia Company.

A la vista d'aquestes dades, ¿Podria estar equivocada la referència al meridià de Tenerife que es fa referència en el llibre de José Espinosa i que les coordenades estiguessin referides com era normal en vaixells espanyols al meridià de San Fernando a Cadis.?

Aquesta suposició traslladaria la posició de longitud segons el següent càlcul:

360 - 326º 02’ = 33º 58’ que son els graus que faltarien per arribar a Cadis + 6º 17’ 15’’ distancia entre Cádis i Greenwich que dóna una longitud de 40º 15’ 15’’
317º est de Cádis equival a 40º 15’ 15’’ oest de Greenwich.
Cormorán o Shag rocks està a 42º 02’ 22’’ oest de Greenwich
Black rock o roca negra està a 41º 48’ 01’’ oest de Greenwich

Les latituds son molt similars entre ellas.

53º 15 Aurora 1762
53º 27‘ San Miguel 1769
53º 38‘ Aurora 1774
53º 33‘ Shag Rocs
53º 39 Black rock

Així doncs la desviació de les longituds preses des del meridià de Cadis per “l'Aurora” i el “San Miguel” varien en un grau de longitud amb la situació real de Cormorán i Roca negra, i coincideixen les latituds i també la descripció de la illes.

Sembla clar que per les seva posició assenyalada amb una banderilla blanca al mapa, que “l'Aurora” i el “San Miguel” van visitar les illes Cormorán i Roca negra i José de la Llana va ser qui les va descobrir i les va batejar amb el nom d'illes Aurora.

L’any 1775 James Cook arribà a les Geòrgies, però sense albirar les Aurores.

L’any 1779 les van albirar els vaixells Perla i Dolores, sense anotar la seva posició.

L’any 1790 Martín de Oyarbide capità del navili “Princesa” de la Companyia de Filipines va afirmar haver vist una altra roca a 1/4 ESE de la més meridional de les Aurores descripció que coincideix amb la situació de Roca negra.

Per a aclarir la situació de les illes al gener de 1794, durant el regnat de Carlos III, la corbeta “Atrevida” en l'expedició de Malaspina, es va desplaçar a aquelles gèlides aigües, per a establir amb exactitud la posició de les illes Aurora descrivint-les així:

“Les illes són tres i es troben gairebé en el mateix meridià; la central és més aviat baixa, les altres dues poden albirar-se a nou llegües de distància”. Nou llegües són uns 50 Kms que no coincideix amb la distància entre Cormorán i Roca negra que és de 19 kms.

Els aixecaments efectuats a bord de l'Atrevida precisen així la posició de cadascuna de les illes. La més meridional es troba a 53º15’22’’ de latitud sud, 41º40’’00’’ de longitud oest, la del mig (La rasa) a 53°02'40’’ de latitud sud, 41º38’00’’ de longitud oest, la més septentrional (Isla nueva) que no es coneixia anteriorment a 52º37’24’’ de latitud sud, 41º 26’00’’ de longitud oest. La latitud és sud i la longitud oest del meridià de Cadis. Com l'expedició de Malaspina prenia el meridià de San Fernando a Cadis en lloc del de Greenwich para ajustar les seves observacions tenim que corregir les dades afegint 6º 17’15’’ amb el següent resultat :

Isla sur 53º15’ 22’’ -- 47º 57’ 15’’
Isla rasa 53º 02’40’’ -- 47º 55’ 15
Isla nueva 52º 37’ 24’’ -- 47º 43’ 15
Cormorán o Shag rocks está a 53º 33’ 00’’ -- 42º 02’ 22’’
Roca negra o Black rock está a 53º 39’ 07’’ -- 41º 48’ 01’’

Entre les posicions de l'expedició de Malaspina i la posició de Cormoràn i Roca negra hi ha 7º o més de distància, més de 400 kms i per tant cal concloure que les illes que van afirmar veure des de la coberta de la “Atrevida” no podien ser ni Cormorán ni la Roca negra batejades com illes Aurora i vistes anteriorment per “l'Aurora” el “San Miguel”, el “Perla” i el “Dolores”.

Amb les facilitats de Google earth per a explorar el relleu marí he fixat la posició de les illes existents Grup Cormorán (Shag rocks) i Roca negra (Black Rock) en color morat, he fixat després en color groc les coordenades que va facilitar l'expedició de Malaspina i en blanc la posició aproximada donada per “l'Aurora” i el “San Miguel”.

L’any 1820 les Aurores van ser buscades sense èxit per James Weddell, un caçador de foques i ja ningú les ha vist mai, únicament es poden trobar en mapes antics.

Weddell les va buscar a consciència doncs les colònies d'elefants marins i foques estaven ja delmats i li hagués estat d'utilitat trobar noves illes on seguir les seves caceres.

Weddell va escriure en el seu llibre “A Voyage Towards the South Pole” la ruta del viatge que inclou la traducció de la ruta de l'expedició de Malaspina i que pot obtenir-se a Google books

En el llibre de Weddell està el càlcul de les equivalències a Greenwich de les posicions de la corbeta “Atrevida”.

Weddell parteix de San Juan a l’illa dels Estats el 20 de Gener de 1820 i escombra a fons tota la zona des de 52º44’ fins a 54º15’ de lat. i des de 46º19’ fins a 49º 49’ de long. sense trobar cap illa.

El quadrat delimita la zona observada per Wedell.

Les illes Aurora havien figurat en molts mapes del Pacífic, l'expedició de Malaspina disposava de múltiples eines de mesurament, a més d'un cronometre Arnold i un quadrant Ramsdem, partien de Port Soledad correctament cartografiat a 57º 48’ 15’’ Greenwich (avui Stanley) a les illes Malvines, amb els seus instruments i els seus càlculs sobre la longitud no podien errar més enllà d'alguns minuts a tot estirar.

¿Van existir les illes Aurora? ¿podien haver-se enfonsat com va passar amb la illa volcanica de José Vázquez?

L'enfonsament de la illa de José Vázquez es descriu en el meu article sobre l'expedició de Fco. Mourelle.

La zona és propensa a terratrèmols i es troba just en la falla oceànica que separa el Pacífic de l'Atlàntic.

La fotografia del relleu submarí de Google earth mostra la situació de les illes Aurora entre dues falles tectòniques, però no existeixen en la zona cims que pròximes al nivell del mar, facin sospitar que les illes fantasmes s'enfonsessin per un terratrémol.

Però a mi em costa creure que l'expedició científica de Malaspina que va anar amb la missió especifica de situar-les expressament les pogués confondre amb Cormorán i Roca negra que estan a 400 kms de distància.

També podría ser que els avistaments de la corbeta “Atrevida” fossin en realitat icebergs tan abundants a la zona.

En tot cas el que és segur que no hi ha cap altres illes Aurora que Cormorán (Shag rock) i Roca negra (Black rock).

Descobriment de les illes Marquesas

2009-06-20T22:47:00.008+02:00

Sota el comandament de Alvaro de Mendaña, van partir quatre vaixells i prop de 400 persones des del port del Callao (Lima), amb dones i nens, el propòsit era establir una colònia a les illes Salomon visitades per Mendaña en el seu primer viatge de l’any 1567.

La nau capitana era un galió de 300 tm, la “Sant Geronimo” al comandament el portuguès pilot major Fernández de Queiroz. Un altre galió d'igual envergadura l'almirallessa de nom “Santa Isabel” sota el comandament de Lope de Vega, un galió de 30 tm. “San Felipe” de veles llatines i una fragata d'igual grandària la “Santa Catalina”.

Foto: Josep Bartomeus

Amb Mendaña viatjava la seva esposa Isabel Barreto i els seus cunyats, van recalar a Sata i a Cherrepe on van canviar la Santa Isabel per un altra nau que era propietat del sacerdot Alonso Manero, i van seguir al nord fins a Paita per a completar la tripulació i reunir més queviures.

Es van fer a la mar des de Paita el dia 10 de juliol de 1595, baixant des en direcció sud-oest fins als 14 º sud, el dia 21 van albirar terra, que denominarien arxipèlag de les Marqueses (Henua Tane), la primera illa que van albirar ser Madalena (Fatu Iva), d'allí a San Pedro (Motane), Santa Cristina (Tahuata) i després a Dominica (Iva Hoa), els habitants eren de pell clara, i per aixó es van adonar que no estaven a l'arxipèlag de les Salomon.

“Casi blancos y de muy gentil talle, grandes, fornidos, membrudos, bueno el pie y la pierna, y manos con largos dedos; buenos ojos,boca y dientes y las demás facciones; de carnes limpias, en que mostraban bien ser gente sana y fuerte; hasta en el hablar eran robustos. Venían todos desnudos sin parte cubierta; los cuerpos y rostros todos muy labrados con un color azul, y dibujados algunos pescados y otras labores; los cabellos, como mujeres, muy crecidos y sueltos;algunos los traían cogidos y con ellos mismos dadas vueltas, muchos de ellos rubios."

“Tocáronse caracoles y dando con los canaletes en las canoas se embravecían todos, algunos sacando lanzas de palo que traían arrizadas y otros con piedras en hondas, que no traían otras armas. Con buen ánimo empezaron a tirar piedras con que hirieron a un soldado. Los soldados con sus arcabuces apuntaban y, como había llovido, no tomaba fuego la pólvora. Fue de ver el ruido y grita con que los indios llegaban y como algunos, cuándo se veían apuntar, se ponían colgados de las canoas dentro en el agua o detrás de otros indios. A un indio viejo se le dio un pelotazo en la frente de que cayó muerto y otros siete u ocho con él y, heridos algunos, se fueron quedando y nuestros navíos andando; y luego vinieron en una canoa dando voces tres indios, el uno traía un ramo verde y una cosa blanca en la mano y parecía señal de paz: parece que decían que fuésemos a su puerto; mas no se hizo y así se volvieron dejando unos cocos”.

Amb rumb oest van passar per l'arxipèlag de les illes Cook també conegudes per illes Danger, pel molt perillosa que és la navegació entre elles, el dia 20 d'Agost dia de San Bernardo, van veure la que van denominar San Bernardo (Pukapuka), els penyals rocosos de Motu Ko i Motu Kawata, fins que el dia 29 d'Agost van arribar La Solitària (Niulakita), la més al sud de l'arxipèlag de Tuvalu.

Continuant la derrota, van arribar la illa volcànica de Tinakula i van presenciar l'explosió del volcà, durant la nit va desaparèixer l'almirallessa “Santa Isabel”, potser avariada per la pedres llançades per la explosió.

“Un cerro en la mar a modo de pan de azúcar todo pelado y en lo más alto del cerro sale con estruendo mucha cantidad de centellas y fuego”

Sembla ser que la Santa Isabel va aconseguir arribar a Pamua, illa on l’any 1971 s'han trobat restes arqueològiques d'un assentament on van anar possiblement els nàufrags de l'almirallessa.

Al dia següent van estar a La huerta (Tomotu Noi) i a Recifes (Grup Swallow) per a acabar a l’Illa major la de Santa Cruz (Ndende), on van decidir establir la colònia i on van viure des del dia 8 de setembre fins al dia 18 de novembre.

Aquí va començar la rebel·lió, els assassinats i els abusos amb els indígenas, també es va estendre la malària i finalment el 17 d'Octubre va morir Mendaña deixant el comandament de l'expedició a la seva esposa Isabel Barreto.

Ver Mendaña 2º Viaje en un mapa más grande

Atacats pels indígenas decideixen marxar, el dia 10 de Desembre desapareix el “San Felipe” i el dia 19 la “Santa Catalina”, després de quatre mesos perduts pel Pacífic la “Santa Isabel” enfila rumb a Filipines arribant a Manila el dia 11 de febrer de 1.596. La “San Felipe” amb els seus propis mitjans va aconseguir arribar a Mindanao.

“Por su parte, la galeota, fue a aportar a una isla que se dice Mindanao, en tierra de diez grados, andando perdida por entre todas aquellas islas. Llegaron a estar tan necesitados que saltaron en una pequeña que se dice Camaniguin, y mataron y comieron un perro que en ella vieron; y unos indios que acaso encontraron los encaminaron a un puerto adonde había unos padres de la Compañía de Jesús…”

Una desgraciada expedició, en la qual van perdre la vida Mendaña, la majoria dels expedicionaris, i també molts indígenas.

Tabarca

2009-06-05T20:29:00.004+02:00

Amb els meus germans Lourdes, Daniel i Ramón, hem estat gaudint d'un cap de setmana a l’illa de Tabarca, que es troba enfront de la població de Santa Pola, l'article que segueix a continuació ha estat realitzat conjuntament.

Pel tractat de Monteagudo signat per Sancho IV de Castella I Jaime II d'Aragó, l’any 1291, entre altres acords es va pactar el repartiment del nord de Africa deixant en mans de Castella les terres de l'actual Marroc a l'oest del rio Muluya i deixant com zona d'influència de la corona catalano-aragonesa, les terres a l'est del riu, actuals Algèria, Tunis i Líbia, així va ser com l’illa de Tabarka situada prop de l'actual frontera entre Algèria i Tunis quedava sota la tutela del Rei d'Aragó.

Pel tractat d'Elx signat entre Castella i el rei d'Aragó Jaime II, l’any 1305, els limitis del regne de València arribaven fins a la ribera nord del Segura i el Vinalopo, quedant així la illa de Nova Tabarca, dintre dels territoris de la corona catalano-aragonesa.

El principal port del regne era Barcelona. La Tabarka africana era rica en corall i va ser dominada efectivament pels catalans des de 1439 fins a 1453 que van perdre la influència a la zona, com a conseqüència de la caiguda de Constantinoble.

Els espanyols van prendre Tunez l’any 1509 apoderant-se també d'Oran, Bugia i altres ciutats, l’any 1534, Tunez va ser reprès per Barbaroja i a l'any següent 1535 reconquerit per Carlos I.

A l’illa de Tabarka l'explotació del corall va ser cedida a la família genovesa dels Lomellini, que amb la col·laboració del Rei Carlos I van edificar, un fort i van portar mà d'obra procedent de la ciutat de genovesa de Pegli.

Els habitants de Pegli parlen ligur una llengua romanç, pròpia dels genovesos que avui parlen gairebé 2 milions de persones, idioma que van expandir durant el seu periple a Tabarka Carloforte i Calasseta.

L’any 1633 el comerç de coral atreu l'interès de França i l’illa és atacada per Sanson Napollon amb dos-cents homes, que són rebutjats pels illencs.

Al segle XVIII el coral escasseja i alguns vilatans decideixen traslladar-se a la illa de Sant Pietro al sud de Sardenya.

Ver Tabarca en un mapa más grande

Al juny de 1741 el Bey de Tunis ocupa l’illa per la força i reduïx a l'esclavitud als seus habitants, escapant altres a Carloforte a l’illa de Sant Pietro.

L’any 1742 Tropes franceses sota el comandament de Saurins i Maurat fracassen en l'intent per reconquistar l’illa.

El 1750 Carlo Emanuelle III aconsegueix alliberar part dels esclaus, uns altres són rescatats pel Papa Benedicto XIV l’any 1753, que s'estableixen també a Carloforte i a l’illa de Calasetta.

L’any 1768 el Rei Carlos III d'Espanya redimeix als últims captius i els trasllada a Alacant, sembla ser que uns es van instal·lar a Torrevieja i uns altres van ser allotjats a la illa de Nova Tabarca enfront de Santa Pola.

L’any 1808 els Tabarquins van mantenir tancades a les tropes franceses de la illa fins al final de la guerra.

L’illa està fortificada té una Església, un far i una torre de vigía, amb 1,8 km de llarg per uns 380 mts d'ample, en la seva meitat occidental es troba una població de cases baixes i sense tràfic de cap classe, la part oriental es troba en estat natural i al seu al voltant estan els esculls de La Nau, L´Escull Roig, Cap del Moro, La Galera, La Sabata i Escull Negre. Avui és reserva marina de la fauna.

Un lloc ideal per al relax i el bany, el caldero i l'arròs són excel·lents.

Rui González de Clavijo

2009-05-20T23:20:00.008+02:00

Conjuntament amb el meu col·lega Olivier de Rutas legendarias hem preparat aquest article, amb un detallat mapa del viatge de Clavijo.

Després de la catàstrofe dels regnes cristians a la batalla de Nicópolis davant Bayaceto I (1396), l'Emperador de Constantinoble va realitzar un viatge per Occident tractant d'aixecar armes, diners, i homes com última defensa, ja que la ciutat estava totalment envoltada pel turc, entretant arribaven a Europa, notícies del Gran Tamerlán, qui des d'Àsia Central havia aconseguit diverses victòries, des de Delhi fins a Damasc.

Ver Embajada a Tamorlan en un mapa más grande

Enric III, que ja s'havia destacat enviant ambaixades al Sultà de Babilònia a El Cairo i a altres reis musulmans del nord d'Àfrica, va enviar A Payo Gómez de Sotomayor i Hernán Sánchez de Palazuelos davant Tamerlán (si bé el més probable és que inicialment tinguessin intenció d'acreditar-se també davant Bayaceto). Els Ambaixadors van coincidir a Angora (actual Ankara), en l'any 1402, just quan Tamerlán va lliurar la batalla que va tenir lloc en la plana de Tchibukova, on va vèncer al Sultà otomà.

Segons alguns historiadors, Bayaceto I, després de ser fet presoner va ser tancat en una gàbia que era utilitzada per Tamerlán com escambell, en el qual donar suport els seus peus per a muntar en el seu cavall. Bayaceto moriria poc després l’any 1403.

El Gran Tamerlan va rebre als ambaixadors castellans i ordena a Mohamad AL Qazl (El Kesh) que els acompanyés de retorn, amb una carta del Tamerlan al Rei d'Espanya, comunicant-li la seva victòria sobre Bayaceto I, l'emissari portava amb ell, presents per al rei i a les captives; Catalina, Angelina i Maria, tres princeses hongareses, que havien estat alliberades del poder turc, la comitiva va ser rebuda pel rei i la cort a Segòvia.

Dominics i Franciscans predicaven ja des de 1318 a Tabriz (Pèrsia), el Papa Bonifacio IX havia nomenat bisbe en aquelles terres a Joannes de Galonifontibus, que al juliol de 1402 va ser enviat de retorn a Europa per Tamerlán amb cartes per als reis Henry IV d'Anglaterra i Charles VI de França amb la finalitat de comunicar la notícia de la victòria sobre Bayaceto, i aconseguir noves aliances, arribant així la notícia a Gènova, Venècia Londres i París.

Rui González de Clavijo, va néixer a Madrid a mitjans del segle XIV sense que se sàpiga la data exacta, i sense que es tinguin detalls de la seva infància, va viure a la Pl. de la Palla, on avui està el Palau Vargas, i va arribar a ocupar el càrrec d'ajuda de càmera del Rei Enric III el Doliente de Castella.

Després de conèixer les notícies, que van portar a la seva tornada Payo Gómez i Hernán Sánchez. Per a millorar les relacions amb el Gran Tamerlán, en l'any 1403, el Rei Enric III, decideix enviar una nova comitiva de 14 persones.

Al capdavant de l'ambaixada anaven Ruy González de Clavijo, el mestre teòleg Fra Alonso Pérez de Santamaría i el guarda del rei Gómez de Salazar, que van ser enviats a Samarcanda com ambaixadors, a la cort del Gran Tamerlán, en un gran viatge que va durar tres anys. Marxava de retorn amb l'expedició Mohamad AL Qazl, l'enviat de l'expedició anterior..

Van embarcar al Port de Santa María el 22 de maig de 1.403, van navegar fins a Màlaga, Cartagena, Formentera i Mallorca.

El 18 de Juliol prop de Stromboli, són sorpresos per una tempesta i poden observar el fenomen meteorològic de les "Llums de Sant Telmo", boles luminescents que apareixen a la part alta dels mastelers al acabar les tempestes, i que eren senyal de bon auguri.

Segueixen navegant fins a Rodas, i des d'allí a Constantinoble, on van ser rebuts amb tots els honors pel rei Manuel II.

Després de creuar el mar Negre, van desembarcar en Trebisonda i van creuar per Armènia, Pèrsia i Turquestán fins a arribar a Samarcanda, on van arribar setze mesos després al setembre de 1.404.

El guarda real Gómez de Salazar que acompanyava a la comitiva, va morir en Nishapur durant l'expedició abans d'arribar a la seva destinació.

El 8 Setembre de 1404, els ambaixadors tenen l'oportunitat de presentar-se davant el Gran Tamerlán, qui va pronunciar les següents paraules:
"Vegeu aquí aquests ambaixadors que m'envia el meu fill, el Rei dels francs, que és el major Rei que està a l'altre extrem del món, i són molt gran gent! De debò que jo li donaré la meva benedicció al meu fill, el Rei"

A Samarkanda el Gran Tamerlán celebrá el gran quriltai, celebració que tenia per objecte l'elecció d'un nou Kan titella, que succeís a Muhamad Qan b. Soyurghatmish, mort en 1402 (805). Van asistir a les festes nombroses ambaixades incloent la de Xina, i la de Ruy González de Clavijo, enviada pel rei Enric III de Castella.

Es conta que coincidint allí amb la delegació Xinesa i estant aquests en una tarima a major alçada que els castellans, el Tamerlan va fer baixar als xinesos i en el seu lloc va col·locar a Ruy Gonzàlez de Clavijo i el seu sèquit.

Els ambaixadors van romandre prop de tres mesos a la cort, on van ser convidats a moltes festes i celebracions.

Sense moltes explicancións els ambaixadors van ser convidats a deixar Samarcanda sense tenir resposta de Tamerlán a la carta del Rei i ni tan sols acomiadar-se.

Tamorlán estava realitzant els preparatius per a la feta més gran: una campanya contra Xina. Reuneix un enorme exèrcit i grans quantitats de subministraments, i a finals de la tardor de 1404 es dirigeix a Utrar, on planejava hivernar. Allí moriria el 19 de gener de 1405 (807) a causa d'una malaltia.

En el camí de retorn, els ambaixadors reben la notícia de la mort de Tamerlán i al poc temps van ser detinguts i robats a Pèrsia, on van sofrir sis mesos de captivitat.

Al març de 1406 van arribar A Sant Lucar de Barrameda i d'allí van anar a Alcalá d'Henares on els va rebre el rei.

Ruy González de Clavijo va ser testimoni en el testament d'Enric III, al desembre d'aquest mateix any de 1406 i va morir el 2 d'abril de 1.412, està enterrat a la Real Basílica de “San Francico el Grande”, havent deixat un interessant relat del seu viatge.

Flota d'Indies

2009-05-08T20:06:00.007+02:00

Aquest article i el mapa adjunt ha estat preparat i publicat en el marc de col·laboració conjunta, amb el meu col·lega Olivier del molt recomanable blog Rutes Llegendàries.

Les flotes d'Índies van ser el mecanisme de funcionament del monopoli comercial espanyol a Amèrica i van constituir tot el comerç i navegació d'Espanya amb Amèrica. Es van configurar l'any 1561 i van subsistir fins a 1778, any que es van suprimir definitivament.

Ver Ruta Flota de las Indias en un mapa más grande

Es van diferenciar dues flotes. Una que anava a Mèxic, amb destinació final al port de Veracruz, tenia que salpar d'Espanya el mes d'abril i se li va donar el nom de “Flota de la Nueva España”. La destinada a terra ferma, anava amb destinació cap a “Nombre de Dios” -substituït després per “Portobelo”-, S’havia de partir al mes d'agost i tenia per nom “Flota de los Galeones”. Algunes vegades van navegar juntes La Flota i Els Galeons, però cadascuna d'elles mantenint la seva personalitat i comandament.

Quan la flota abandonava el litoral peninsular, començava la seva singladura pel “Mar de Yeguas”, que era part de l'oceà existent entre Sant Lúcar i Canàries. Es cobria en uns deu o dotze dies, depenent de les condicions del mar. Al capdavant anava la Capitana, amb estendard hissat en la major. Després, els mercants. Tancant la formació, l'Almiranta, amb insígnia hissada en el masteler de popa. Les restants naus de guerra anaven a sobrevent dels mercants, per a aproximar-se a ells ràpidament en cas d'atac.

Des de Canàries la flota s'endinsava en el denominat Mar de les Dames, perquè es deia que fins a les dones podien governar allí les embarcacions, donades les condicions ideals de navegació. Això era possible pels vents alisis de l'hemisferi nord que bufen de manera relativament constant a l'estiu i menys a l'hivern. Circulen des dels 30-35º fins als tròpics, de nord-est a sud-oest, per causa del moviment de rotació de la terra i empenyen de manera constant les naus des de les illes Canàries cap a les regions tropicals del nou continent. Els vents alisis són càlids, constants, secs i bufen a uns 20 kms hora. Arribant al Tròpic de Càncer a partir d'agost les expedicions corrien el risc de trobar-se amb els huracans tropicals, masses de núvols que formant-se a l'altura de Cap Verd seguien en ruta cap a les Antilles, descarregant tempestes devastadores.

El viatge per l'Atlàntic es feia llavors més monòton, acompanyat de l'interminable cruixir de les arboraduras i el soroll del les cordes. De vegades s'ordenaven xafarranxos de combat per a tenir entrenada a la tropa i els mariners, enfront d'un possible atac enemic, i això era potser l'única cosa que trencava el tedi. L'única distracció a bord eren els oficis religiosos als quals havien d'acudir tots. Els passatgers no podien jugar ni blasfemar. Es donava el menjar dues vegades al dia. Els patges servien als passatgers. Al principi el menjar no era dolent ja que constava de carn, verdures i fruites, però s'acabaven aviat i començaven els llegums per a acabar amb la sempiterna dieta de tasajo, mel, formatge i olives. Els mariners menjaven gairebé exclusivament tasajo.

El Mar de les Dames es travessava en un mes, per arribar desprès usualment a l’illa Dominica, on es feia una petita escala. Es baixava a terra i es feien grans tiberis. El qui anava a Amèrica per primera vegada contemplava sorprès als seus habitants, el paisatge, etcètera. La recalada era breu, doncs calia prosseguir cap a Veracruz o cap a Nombre de Dios, i això representava un altre mes més de viatge.

La flota de la "Nueva España" enfilava des de la Dominica cap a Veracruz. Pel camí s'anaven desprenent de la mateixa les naus amb destinació a Hondures, Puerto Rico, Santo Domingo i Cuba. La flota dels Galeons per la seva banda posava rumb a Cartagena, deixant en la travessia alguns mercants que es dirigirien a Margarita, La Guaira, Maracaibo i Riohacha. A Cartagena es feia una llarga escala de dues setmanes, doncs era necessari descarregar la mercaderia destinada al "Nuevo Reino de Granada", que usualment representava el 25 % del la totalitat, la qual es duia a Terra ferma. Després es prosseguia a Nombre de Dios, que era el veritable final.

Una vegada realitzada la negociació, els mercants d'ambdues flotes, la de Nova Espanya i la de Tierra firme, havien de dirigir-se cap a L'Havana, on els esperaven les naus de guerra d'escorta. Des d'allí s'emprenia el viatge de retorn a Espanya.

Des de L'Havana es dirigien al perillós Canal de la Bahama. Passat el canal i amb l'ajuda dels vents temperats de l'hemisferi nord, els Corrents del Golf i l'Anticicló de l'Atlàntic es desplaçaven cap al nord fins a arribar a l'altura de les illes Açores a 39 º nord on el perill corsari i pirata augmentava. De vegades s'enviaven naus de guerra de reforç a aquestes illes, per a esperar l'arribada de les flotes. Des de les Açores es dirigien a Portugal. No era rara una recalada al Algarve per descarregar el contraban. Finalment s'arribava al sud-oest espanyol i a Sant Lúcar, des d'on els galeons començaven a remuntar amb dificultat el Guadalquivir per arribar al port fluvial de Sevilla. L'augment del tonatge de les naus va anar convertint a Sevilla en un port inútil per al comerç indià, ja que impedia la pujada per la barra del Guadalquivir. L’any 1680 es va decidir que els galeons partissin i arribessin a Cadis, port que tenia millors condicions per a aquesta negociació atlàntica.

L'amenaça de les potències colonials rivals va augmentar, quan aquestes van poder establir bases al Carib. Anglaterra va ocupar San Cristóbal i Nieves l’any 1624, i Holanda, Curasao l’any 1634. La flota de 1628 va ser capturada per l'holandès Piet Hein a la batalla de la Badia de Matances, i les de 1656 i 1657 van ser capturades pels anglesos Richard Stayner i Robert Blake durant la guerra anglo-espanyola. La de 1702 va ser destruïda durant la Batalla de Rande.

Encara que la percepció general és que molts galeons espanyols van ser capturats per pirates o corsaris, la veritat és que durant més de 250 anys de servei, les pèrdues per atacs van ser mínimes i pot qualificar-se així a la flota d'Índies com una de les operacions navals més reeixides de la història. L'última flota d'Índies va salpar l’any 1776. Durant la dècada de 1780, Espanya va obrir les colònies al mercat lliure.

Mapa de Diego Ribero 1529.

2009-04-22T17:53:00.009+02:00

Gràcies a la Llibreria del Congrés d'USA, avui podem gaudir a una grandària perfecta dels millors mapes antics a:

http://memory.loc.gov/ammem/gmdhtml/gnrlmapAuthors06.html

Diego Ribero d'origen portuguès, al servei de la corona espanyola, havia navegat a l'Índia amb Vasco de Gamma i amb Alburquerque, va ser cosmògraf a la casa de contractació, i va contribuir a les actualitzacions del "Padrón Real", que era un mapa que s'actualitzava tots els anys amb els nous coneixements i descobriments.

En el seu mapa de l'any 1529, aprofità les dades facilitades pels supervivents de la volta al món de Juan Sebastián Elcano, i va recollir la detallada costa nordest d'Amèrica amb les notes que li va proporcionar el també portuguès Estevan Gomes.

Diego Ribeiro va fer per al Rei Carlos I l’any 1529, aquest mapa de tot l'orbe.

El mapa original tenia una grandària superior a 2 x 0,85 m.

Només 37 anys després de Colom, és sorprenent el detall dels descobriments en el nou continent i la forma que coincideix la transparència d'aquell mapa amb la costa actual.

Centenars de topònims portuguesos i espanyols, al nord de "rio Grande", van ser eliminats després pels colonitzadors anglesos.

L’any 1499 un pagès de les Açores de nom Joao Fernandes, acompanyà a mercaders de Bristol, en diversos viatges a Groenlàndia i nord de Canadà, d'aquí el seu nom en el mapa de Ribero, "Tiera de llabrador" on pot llegir-se

“La qual descubriro los ingleses de la villa de Bristol en la qual no allaro cosa de provecho.”

Més al sud podem trobar la "Tiera Nova de Corte Real".

Una expedició conjunta de portuguesos i danesos dirigida per Joao Vaz de Cort Real, sembla ser que va partir de la illa de Terceira a Açores l'any 1473, es va dirigir a Noruega i Groenlàndia i arribà fins a Newfoundland. Amb Joao Vaz anaven els seus fills Miguel i Gaspar, també Didrik Pininig, Hans Pothorst i John Scolvus.

La inscripció diu"Tiera nova de Corte Real"

“En la cual no hay otro provecho que pesquería de bacalaos y mucha madera de pinos.”

Més al sud la "Tiera de Esteva Gomez".

Estevam Gómes era un navegant portuguès que va rebre l'encàrrec de part de Carlos V de buscar el pas del Nord-oest. Va partir de La Corunya al setembre de 1524 en el vaixell “L'Anunciada” i va visitar les costes de Terranova i Nova Escòcia. Continuà cap al sud, fins l'actual Nova York, on va descobrir el riu Hudson, al que va posar el nom de "San Antonio", i va traçar un mapa de tota la costa. Aquestes, dades van servir per al mapa de Diego Ribero.

La inscripció diu "Tiera de Esteva Gomez"

“Fue descubierta por el comandante de su majestad en el año 1525 hay muchos árboles y frutos similares a los de España, muchos rodaballos, salmones y pescados de todas clases, no encontramos oro.”

Més al sud la "Tiera de Ayllon"

L'any 1521, l'espanyol De Ayllon va enviar al capità Francisco Gordillo a explorar el nord de la Hispaniola, allí es va trobar amb l'esclavista Pedro de Queixo i ambdós van navegar fins a Geòrgia, les Carolinas i Virgínia, d'on es van dur de retorn a diversos esclaus indígenes.

L'any 1523 Lucas Vázquez de Ayllon organitzà una expedició per ordre de Carlos I d'Espanya i explorà Virgínia i Carolina del Nord.

En la inscripció pot llegir-se aproximadament"Tiera de Ayllon"

“Aquí iría a poblar el licenciado Ayllon el qual salió de Sto. Domingo o de Puerto de Plata donde e barco su gente llenaron, con tan pocos mantenimientos, la gente de la tierra les retrajero adentro, cuando llego el invierno hizo frío y murió mucha gente con pesado trabajo acordaron regresar a la Española.”

"Tiera de Garay", deu el seu nom a Francisco de Garay, que intentà la colonització des de Veracruz fins a Florida.

"Nova Espanya", deu el seu nom a les conquestes que Hernán Corts va fer a Mèxic, on es trobava la capital del Virregnat, a ciutat de Mèxic.

En la inscripció es pot llegir

“dixole asi perquè allaron aquí muchas cosas que hay en Espanya.”

"Guatimala", que significa terra de molts arbres, va ser conquistada per Pedro de Alvarado des de Mèxic a partir de 1523.

"Tiera de Solis" deu el seu nom a Juan Díaz de Solis explorador de la costa d'Uruguai i Argentina l’any 1515.

"Tiera de Patagones", així els descriu Pigaffeta, cronista del viatge de Magallanes.

“Un día, de pronto, descubrimos a un hombre de gigantesca estatura, el cual, desnudo sobre la ribera del puerto, bailaba, cantaba y vertía polvo sobre su cabeza.”

"Mare Sinar". Mar de Xina.

El tornaviaje.

2009-03-17T21:44:00.013+01:00

A la ruta d'orient cap a la costa americana del Pacífic, hi ha un atol amb tres illots a 1.740 km. al sud de Tòquio, que en molts atles se l'anomena "Parece Vela" i en uns altres pel seu nom japonès Okinotorishima.

Així com moltes illes, van perdre el nom que els va donar el seu descobridor, i va ser substituït en molts casos per altres noms anglesos, Parece Vela, ha subsistit el pas del temps, l'illa no s'alça com una vela sinó que és un atol totalment pla que mirat des del cel té forma de vela.

És possible que hagi estat albirada pel navegant espanyol Bernardo de la Torre l'any 1543. Amb certesa hi va passar Miguel López de Legazpi el 1565.

El primer navegant que va intentar realitzar "el tornaviaje" va ser el marí Gómez d'Espinosa.

Fernao de Magalhaes en el seu viatge al voltant del món, va ser assassinat a l'illa de Mactan, a l'arxipèlag filipí. Mort Magalhaes, Juan Sebastián Elcano després de diversos mesos de navegació, i de carregar clau i especies, va envoltar el continent Africà i retornà a Espanya amb la nau "Victoria".

Gómez d'Espinosa amb l'altra nau de l'expedició "La Trinitat", va intentar "el tornaviaje" a través de l'oceà Pacífic. Gómez d'Espinosa, després de construir una factoria en la qual va deixar a cinc espanyols, va salpar de Tidore amb "La Trinitat", el 6 d'abril de 1522.

Van prendre rumb nord-est i després d'arribar a les illes dels Lladres (actuals Marianas), van sobrepassar els 40° de latitud nord; Les tempestes i els vents contraris van fer impossible la navegació, pel que van regressar a les Moluques.

Durant el viatge van morir trenta-dos homes, a les Moluques els portuguesos es van apoderar del vaixell i del seu carregament, capturant els disset espanyols que quedaven a bord. Només tres, un d'ells Gómez d'Espinosa, després de passar alguns anys a la presó, van ser repatriats a Lisboa i després a Espanya.

El segon navegant que va intentar "el tornaviaje" va ser Alvaro de Saavedra.

El 14 de juny de 1528, Saavedra va salpar des de Tidore amb la nau "La Florida" rumb a Nova Espanya. Després de cinc mesos de navegació i després d'arribar a els 14° de latitud nord, van ser empesos pels vents alisis del nord-est, van passar per les Marianas, per Mindanao i van ser arrossegats novament a les Moluques.

També va ser Saavedra qui va escometre el tercer intent d'efectuar "el tornaviaje".

Reparada "La Florida", el 3 de maig de 1529, van emprendre el seu altre intent de tornada, navegant per una ruta més al sud. De nou va tenir als elements en contra. Va arribar als 26°, potser fins al grup septentrional de les Hawaii, on va morir Saavedra.

La navegació va continuar cap al nord, però l'estat de la nao i els vents adversos els van obligar a tornar a Gilolo a les Moluques.

El quart intent per a assolir "el tornaviaje" va ser de Juan de Grijalva.

Grijalva va deixar Paita a l'abril de 1537 amb la nau "Santiago", i, després de navegar un bon tros en direcció sud-oest, al ser els vents favorables la tripulació va exigir que posessin rumb a les Moluques i van seguir cap a ponent entre els 13º S i 24º N. Sembla que la tripulació es va amotinar i va matar a Grijalva que es negava a penetrar en aigües portugueses.

Sembla ser també que van albirar les illes Chritsmas 2º N 158º O i alguna de les Gilbert a la qual van denominar Pescadors, fins a arribar a la Moluques.

En 1528 van intentar el retorn, la majoria dels amotinats van morir durant la penosa travessia fins que van arribar a algun punt de la costa nord de Nova Guinea. Van albirar Quaroax i Meuncum, l'any 1529 i van tornar a intentar-ho arribant a les illes Carolinas que van anomenar illes dels Pintados.

"La Santiago" va trencar potser totes les marques de permanència en la mar sense escales i sense veure cap illa, entre vuit i deu mesos, i va navegar una distància equivalent a mitja circumval·lació de la Terra per l'equador, més de 20.000 quilòmetres.

Les illes vistes per la gent d'aquella nao eren totes més o menys conegudes, potser amb l'excepció de Quaroax, que podria identificar-se amb les Mapia (grup insular proper a la costa nord de Nova Guinea). La més incerta troballa va ser la propera Yapen o Sorenwara, enfront de la badia neoguineana de Geelvink avui Cenderawasih.

El cinquè intent per a descobrir el tornaviaje ho va fer Bernardo de la Torre.

Una de les naus de l'esquadra, la capitana "San Juan de Letrán", de 60 tm. que manava Bernardo de La Torre, amb els pilots Gaspar Rico i Alonso Ferrer, va partir de Sarangani el 4 d'Agost de 1.543 per a intentar el tornaviaje cap a Nova Espanya. Així va ser com va posar proa al nord, es va detenir a Leyte per a aprovisionar-se i el dia 26 d'Agost va continuar fins a arribar a les Marianas als 16º de longitud, van albirar les illes de Sarigán, Anatahan o Saipán. Van avistar les illes de Farallón de Pájaros, Medinilla i Tinian; després en arribar als 25º van descobrir el grup dels Volcans (Kazan Retto), albirant Iwo Jima, Mal abrigo i Deserta i van prosseguir fins a arribar als 30º nord a l'altura del arxipèlag de Bonin (Ogasawara) on va decidir tornar.

És possible però no segur que al retorn passessin per Parece Vela o potser per Arakane penyal al que van cridar Abreojos. De tornada van passar per l'estret de Sant Bernardino entre les illes de Luzon i Samar per a acabar a Tidore.

El sisè intent per a assolir el tornaviaje, va ser de Iñigo Ortiz de Retes que va intentar la ruta pel sud.

En 1.545 la "San Juan" intentà de nou el tornaviaje, pel sud, va visitar les illes Talao o (Talús), va entrar a Halhamera i Mindanao, albirant la Nova Guinea, que van anomenar així per assemblar-se els seus habitants als de la guinea africana. Van albirar l'illa de Mo (Liki del grup de les Kumamba), Balena (Koeroedoe), les quatre illes de la Magdalena (Mushu), (Tendaye), (Valif), (Kairiru) Barbada (Ava), Caimana, (Karkar) i ja de retorn al nord van passar per les illes dels homes blancs arxipèlag de Ninigo (Kaniet), a les Bismarck, que van anomenar respectivament Sevillana, Gallega i dels Màrtirs, que es corresponen amb les actuals de Biak, Pulap i Supión.

El 3 d'octubre de 1545 tornava a Tidore sense haver assolit el seu objectiu.

Alonso de Arellano el descubridor del "tornaviaje".

Legazpi va sortir del port de Navidad el dia 17 de novembre de 1.564 amb una fragata i dos pataches.

Un dels pataches era el San Lucas, governat per Alonso de Arellano, i assistit pel pilot mulat Lope Martín que uns pocs dies després de la sortida de l'expedició és va separar de les altres dues naus. Van passar pels arxipèlags de les Marshall, Carolinas i Palaos, fins arribar a Mindanao a Filipines, i van iniciar el retorn des de Samar.

Van passar per Likiep i Lib, en l'arxipèlag de les Marshall; per les illes de Minto, Truk (Chuuk), Pulap, Sorol i Ngulu, en el vast arxipèlag de les Carolinas; per Sumisu Jima, i van arribar a Mèxic el 17 de juliol de 1.565, abans que hi arribés Urdaneta, que ho va fer el 18 de setembre a Califòrnia.

Fra Andrés de Urdaneta

Urdaneta com Arellano va formar part de l'expedició de Legazpi, que després d'arribar a les Filipines, amb la "San Pedro" van salpar de Cebú el 1 de juny de 1565.

Impulsats pel monzó d'estiu, fins al 4 d'agost van navegar al nord-est buscant el corrent del Kuro-Shivo que els impulsaria fins a Acapulco; van arribar els 39º de latitud nord en una longitud de 170º oest, i van baixar després als 32º N, i van tornar a pujar als 39º 30' N a primers de setembre. El 18 de setembre de 1.565 van arribar a la illa de Santa Rosa a Califòrnia, acabant el viatge a Acapulco, el dia 8 d'octubre, després que Arellano hi hagués arribat abans el dia 17 de juliol.

La volta al globus d'Enrique

2009-03-07T10:46:00.007+01:00

Ni Colom va ser el primer europeu a arribar a Amèrica, ni Vasco Nuñez de Balboa el primer europeu que va albirar el Pacífic, ni va ser Elcano el primer a circumnavegar la Terra.

Les dades dels primers europeus a arribar a les costes americanes abans que Colom poden llegir-se en el meu article: http://bartomeus.blogspot.com/2008/06/costa-aquest.html

Vasco Nuñez de Balboa creuà el continent americà i arribà a les ribes de l'oceà Pacífic el dia 26 de setembre de 1513.

Juan Sebastian Elcano va arribar a Sevilla després de donar la volta al món el dia 8 de setembre de 1.522.

Però a principis del segle XVI, els navegants portuguesos tenien el domini de la ruta sud, que vorejava Àfrica pel cap de Bona Esperança. Havien arribat a l'oceà Índic i sota el comandament del Virrey Afonso de Alburquerque van conquistar la península de Malaca l'any 1.511.

A la conquesta de Malaca sota les ordres d’Alburquerque van estar Fernao de Magalhaes i el seu amic Francisco Serrao.

Magalhaes va adquirir a Malaca un esclau d’origen filipí al que batejà amb el nom d'Enrique. Aquest esclau l’acompanyà la resta de la seva vida i va ser el primer en circumnavegar el globus.

Des de Malaca, el virrey Alburquerque va preparar una expedició amb tres vaixells per a conquistar les Moluques que eren les illes de les espècies. Al comandament estaven Antonio de Abreu, amb el vaixell “Santa Catalina”, Francisco Serrao amb la nao “Sabaia”, i una tercera carabel·la sota les ordres de Simao Afonso Bisiagudo.Van partir al novembre o desembre de 1.511, i és bastant probable que amb ells s'embarqués també el jove Magalhaes.

L'expedició d’Abreu, Serrao i Afonso, navegà seguint el rosari d'illes de la Sonda, van recórrer per la seva cara nord les illes de Sumatra, Java, Flores, Bali, Solor i Weta, a l'oceà Pacífic, viraren al nordest, i van passar per Banda fins a arribar a l’illa de Seram.

A la ciutat de Gulegule a l’illa de Seram, Serrao perd la seva nau en un incendi. Embarcats tos ells en els altres dos vaixells, continuen fins a Amboin on Abreu. Amb els vaixells carregats de clau decideix tornar a la península de Malaca.

Continuant en direcció sud, arriben a l’illa de Banda, on Serrao compra un jonc malai per a prosseguir la navegació. De tornada, el jonc de Serrao queda destrossat en els baixos de Lucipino, allí mateix són atacats per pirates malais, però els portuguesos els vencen i es fan amb les embarcacions malaies.

Abreu i Afonso seguiran la ruta cap a Malacca, i Serrao amb els joncs ajudat per guies indígenes es va dirigir al nord cap a Amboin.

El Sultà de Ternate, assabentat de l'arribada dels portuguesos, envia una flotilla armada a Amboin per demanar a Serrao que acudeixi a Ternate, i es posi de la seva part en la guerra que sosté contra el raja de Tidore.

Arribat a Ternate, Serrao va prendre part a favor del Sultà, es va guanyar el seu favor, es va quedar com conseller i amic, i va intervenir en la guerra contra el raja de Tidore.

Serrao va viure deu anys a Ternate, es va casar amb una indígena i va tenir un fill i una filla. Es va negar a tornar A Portugal, i al costat del Sultà va ser l'amo i senyor del comerç de les especias, i des d'allí va enviar notícies a la metròpoli sobre les riqueses d'aquelles illes.

Els portuguesos, van organitzar ràpidament la travessia entre Malacca i Ternate. L’any 1513 s'envia l'expedició d'Antonio de Miranda, i el 1515 la de Alvaro Coelho, a la qual seguirien moltes altres.

Serrao va morir enverinat pel rei de Tidore a principis 1521.

Fernao de Magalhaes amic i parent de Serrao, hauria participat en l'expedició d'Antonio de Abreu, i va seguir en contacte amb Serrao per correu, va tornar a Lisboa amb el seu esclau Enrique, es va dirigir a la cort del Rei de Portugal per a proposar el seu projecte de donar la volta al món, on va ser rebutjat, a les hores es traslladà a Espanya i va proposar el projecte a la corona espanyola.

Afavorit pel rei d'Espanya, l'expedició per donar la volta al món de Magalhaes va partir el 1521, van creuar l'Atlàntic i el Pacífic, fins a arribar a Guam i a Filipines, allí Enrique va poder entendre's amb els indígenes, seguiren la travesía i van arribar després a la illa de Mactan, on van matar a Magalhaes.

Serrao havia estat enverinat uns mesos abans a Tidore, pel que ambdós amics no van poder arribar a retrobarse.

Aixi doncs Vasco Nuñez de Balboa arribà al costa americana del Pacific l’any 1513 dos anys després que Abreu, Serrao, Afonso i Magalhaes arribessin a l'oceà Pacific, a les Moluques l’any 1511.

View Larger Map

El primer a donar la volta al món no va ser Elcano sinó Enrique l'esclau filipí de Magalhaes que a l'arribar a la illa de Limasawa, el mes de març de 1521, va poder entendre's amb els indigenas d'una barca que s'acostà a la nao portuguesa, possiblement parlaven cebuano, i així va ser com Enrique circumnavegà el globus, abans que Elcano, a qui encara li faltava acabar la singladura fins a Sevilla, on va arribar el dia 8 de Setembre de 1.522.

Illes Elevadas

2009-02-12T19:53:00.005+01:00

L’Everest és la muntanya més alta del món sobre el nivell del mar.

El diàmetre del globus terraqui, és més gran amidat en el paralel 0º, pel que la muntanya més alta del món respecte del centre de la terra és el volcà Chimborazo, a Equador.

Ver mapa más grande

La muntanya amb major desnivell respecte de la seva base és Lamiam, a la illa de Guam. Prenent l'altura des de la seva base en la fossa de les Mariannes, a 11.034 metres sota el nivell del mar i afegint, 406 metres que és la seva altitud per sobre del nivell de l'oceà, la converteix en la més alta del món.

En el continent australià, el pic més alt és el de Kosciusko, als Alps australians, al costat de la frontera entre els estats de South Wales i Victoria; té una altura de 2.228m. El Kosciusko no obstant això, no és la muntanya més alta d'Austràlia, a la Illa Heard als territoris oceànics sota el domini d'Austràlia es troba el volcà Big Ben i el Mawson Peak, de 2.745 m d'altura que s'erigeix com la muntanya més alta d'Austràlia.

El punt més elevat de Portugal peninsular és la Torre, a la Serra de l'Estrella, amb 1.993 metres d'altitud, però la muntanya més alta de Portugal és Ponta do Pico, a l’illa de Pico de l'arxipèlag de les Açores un volcà, amb 2.351 m d'altura.

"Pico" vist des de "Sao Jorge".

El punt més elevat d'Espanya peninsular és el Mulhacén, amb 3.482 m, que forma part del Parc Nacional de Serra Nevada i està a la província de Granada, a la serralada Penibètica; però la muntanya més alta d'Espanya és el pic del Teide, a l’illa de Tenerife, amb una altura de 3.718 m sobre el nivell del mar, i uns 7.000 m sobre el fons oceànic.

La muntanya més alta de les illes britàniques és el mont Nevis a la serralada Grampian a Escòcia amb 1.300 m d'altitud. però la muntanya més alta de l'imperi britanic està a l’illa de South Geòrgia, també anomenada San Pedro, situada a l'Atlàntic sud prop de l’Antàrtica. Al llarg de l’illa hi ha una cadena muntanyenca amb més d'onze pics que superen els 2.000 metres dels quals el més alt és Mount Paget de 2.934 metres.

Hi ha moltes altres illes amb pics d'altituds superiors a 3.000 m. En relaciono a continuació uns quants, encara que no hi són tots perquè n’hi ha molts més a Nova Guinea, a Indonèsia, a Nova Zelanda, i a altres països.

mts/feet

Puncak Jaya Nova Guinea (Indonèsia) 4.884/16.023

Mount Wilhelm Nova Guinea (Papua Nova Guinea) 4.509/14.793

Mauna Kea (Hawaii) 4.205/13.795

Mauna Loa (Hawai) 4.169/13.677

Kinabalu Borneo (Malàsia) 4.094/13.432

Yu Shan Taiwan 3.952/12.965

Gunnbjorn fjeld Groenlàndia 3.693/12.116

Kerinci Sumatra (Indonèsia) 3.805/12.483

Mt. Erebus Ross (Antàrtica) 3.794/12.447

Fuji Shan Honshu (Japo) 3.776/12.388

Mt Cook Illa sur (Nova Zelanda) 3.754/12.316

Ringani Lombok (Indonèsia) 3.726/12.224

Rantekombola Sulawesi (Indonèsia) 3.455/11.335

Etna Sicilia (Itàlia) 3.322/10.898

Mt Terror Ross (Antàrtica) 3.317/10.882

Mt Siple Illa Siple (Antàrtica) 3.110/10.203

Pico Duarte La Española (Dominicana) 3.098/10.164

Piton des Neiges Reunion (França) 3.069/10.069

Pico de Santa Isabel Bioko (Guinea equatorial) 3.008/9.869

Sens dubte la més extrema i inhòspita de les illes és Ross, a l'Antàrtica, coberta de gels durant tot l'any, que alberga tres volcans l’Erebus encara actiu, de 3.794 m., el Terror de 3.230 m. i el Bird de 1.765 m.

Illes que sorgeixen de les profunditats i busquen el cel.

Un confident a la cort de Kamehameha.

2009-01-02T10:52:00.006+01:00

Francisco Marín va néixer probablement a Jerez de la Frontera, el dia 28 de novembre de 1.774, i va embarcar de molt jove cap Amèrica com a mariner.

El 5 de maig de 1789 el sevillà Esteban José Martínez, comandant les naus "Princesa" i "San Carlos", va prendre possessió de la badia de Nutka, a l'oest de Canadà, el territori que va passar a formar part del Virreinato de Nueva Espanya.

El mariner de Jerez de la Frontera de 18 anys Francisco de Paula Marín va formar part d'alguna de l'expedicions a l'illa de Vancouver, potser la d'Esteban José Martínez.

Francisco Marín va patir els rigors de l'hivern com a mariner a l'oest canadenc, durant la seva estada allà arribaria Pere Alberní i la Companya de voluntaris Catalans, que havien embarcat en l'expedició de Eliza com es detalla en el meu article Pere Alberní.

Els catalans es van instal•lar a San Lorenzo de Nootka (avui Port Alberni Illa de Vancouver) i van construir el fort Sant Miquel on van romandre els hiverns de 1791 i 1792.

En aquella època, la vida marinera era dura i la deserció era habitual, en lloc de reembarcar alguns mariners es quedaven als territoris acabats de descobrir, i aquesta va ser l'opció que va prendre Marín.

Americans, anglesos i russos estaven disputant la sobirania d'Espanya en aquelles terres i els anglesos exercien un incipient comerç entre Xina, Hawaii i Canadà. Canviaven als indígenes petits abaloris o armes per pells que els servien per a adquirir més armament a Xina, i recalaven en ruta a les illes Hawaii on canviaven la mercaderia per perles negres.

Francisco Marín va desertar d'alguna expedició espanyola i va aconseguir que el capità del "Lady Washington", un mercant que recorria la ruta entre Xina i Nootka, l'embarqués com grumet amb destinació a Hawaii, on el van acollir els illencs, on va ser conegut com Manini i on romandria la resta de la seva vida.

Ver mapa más grande

Hawaii va ser oficialment descoberta pel Capitan Cook a l'hivern de 1.778, però probablement els espanyols van arribar a Hawaii en el segle XVI, ja que algunes llegendes recollides a l'arxipèlag revelen que hi arribaren possiblement procedents d'algun naufragi.

A l'octubre de 1527 va partir una expedició espanyola dirigida per Àlvaro de Saavedra, des de Zacatula (Mèxic), els vaixells van ser batuts per una tempesta, les llegendes hawaianes diuen que una embarcació naufragà a la costa de Kona, un home i una dona blancs es van salvar, van viure i van tenir descendència amb els illencs.

Altres narracions dels hawaians parlen també de vaixells arribats a les illes, que podien haver estat indígenes procedents del Pacífic o japonesos.

L'expedició de Ruy Lopez de Villalobos, Amb sis petites naos i 370 homes va salpar del port de Navidad (Jalisco-Mèxic) el dia de Tots els Sants de 1.542 amb rumb oest. Vuit dies després van arribar a l'arxipèlag de Revillagigedo. Durant la travessia van ser batejades diverses illes, la Nublada, la de Roca Partida, el Placer i els Baixos de Villalobos, totes elles del grup de Revillagigedo, posiblement passaren al sud d'Hawaii sense albirar-la, encara que s'atribueïx a Joao Gaetano, mariner de la singladura, la crònica i la descripció de les illes. Anomenà a la illa gran "La Mesa" que pot fer referència al massís de Mauna Lloa a illa Maui, "La Desgraciada" i altres tres, Kahoolawe, Lanai i Molokai, estan assenyalades com "Los Monjes" i així vénen descrites en diversos mapes antics, amb la mateixa latitud però més a prop de la costa americana.

És pràcticament segur que hi va haver naus que van arribar a Hawaii abans que el capità Cook, ja que aquestes illes figuren en molts mapes antics però no pot saber-se qui les va descobrir.

En la seva segona visita l'almirall James Cook va ser assassinat pels naturals, el 14 de febrer de 1.779.

A Manuel Quimper li van encarregar la devolució de la fragata "Princesa Real" agafada als anglesos a Nutka per Esteban José Martínez, per tornar-la havia d'arribar a Filipines i en el camí se li va encarregar la inspecció de les illes descobertes per Cook anomenades Sandwich o Hawaii.

Al març de 1.791 procedent del port de San Blas, Manuel Quimper arribà a la costa nord de la badia de Ulloa ( avui Kawaihae), a les illes Hawaii. El dia 1 d'abril arribà a la badia de Kelakekua, allà on el 14 de febrer de 1.779 havien matat al Capità Cook.
Quimper va realitzar un mapa de les illes, va passar per la bahia de Quadra (bahia de Maalaea) a l'illa Maui, després per Ohau, on bateja l'actual badia de Pearl Harbour amb el seu propi nom badia de Quimper. El 19 d'abril de 1.791 va marxar cap a Manila.

Continuant amb el nostre personatge , Francisco Marin, és casà a Hawaii va tenir més d'una dotzena de fills, amb diverses dones i va realitzar algun viatge a la Xina i a Califòrnia.

Es guanyà la confiança del monarca Kamehameha, i va actuar d'assessor, d'interpret i de metge fins a la mort del rei.

Instal•là un negoci de subministrament de materials per als vaixells que recalaben a les illes, introduint en la cultura d'Hawaii multitud d'objectes de procedència europea i xinesa.

Es dedicà a l'agricultura important tota classe de plantes, com la pinya, el raïm i moltes altres més que creixien en abundància en el clima de les illes.

Construí un molí de sucre, va ser importador de licors, i va criar els primers ramats per a obtenció de carn i de llet, produint formatges i mantega.

Des de 1805 redacta un diari del que s'ha conservat bona part i que és una bona recopilació de la seva vida i dels costums de l'arxipèlag d'Hawaii en aquella època.

Francisco Marín va morir el dia 30 d'octubre de 1.837.

Així es com va succeir que un grumet nascut a Jerez de la Frontera escapà al seu destí i va viure una folgada vida en aquelles paradisíaques illes.

Illes Solomon

2008-11-01T19:51:00.008+01:00

Hola

Soc Josep Bartomeus, autor del blog d’historia Encimbellat a la xarxa i de la página web Taller del cartograf, aquí podreu trobar, personatges oblidats, fets poc coneguts i algunes illas inhospitas.

Estreno avui l'index de la versió inglesa

“Perched on the network”

Parlare avui d’Alvaro de Mendaña i de les illes Salomón.

Guadalcanal, un nom d'origen àrab per a una illa del Pacífic.

Guadalcanal la principal illa de l'Arxipèlag de les Salomó és coneguda per la batalla sostinguda entre americans i japonesos en la segona guerra mundial i pel naufragi del torpeder PT 109 al comandament del que va ser després President d'Estats Units.

Guadalcanal com Guadalete o Guadalquivir són topònims que tenen el seu origen en la conquesta de la península pels àrabs, noms que designen un riu o un gual.

El 1567 va marxar de Lima (Peru) la primera expedició pel Pácific sota el comandament d'Álvaro de Mendaña. Entre els seus generals estava el maestre de camp Pedro Ortega València, que havia nascut a Guadalcanal (població de la província de Sevilla) i per aquest motiu, quan l'expedició de Mendaña arribà a l'arxipèlag de les Salomó, van batejar així la principal de les seves illes.

En el mapa adjunt es reflecteix la ruta aproximada de l'expedició, i les tres exploracions que van efectuar amb un bergantí que van construir a l’illa de Santa Isabel, a més dels meus comentaris, hi he afegit els fragments originals dels relats de l'arxiu d'índies.

Com moltes de les exploracions va acabar a sang i foc, però els indígenes van tenir sort i van poder sostreure's als homes “civilitzats” durant uns altres 200 anys.

Mendaña fixà erròniament la situació de les illes, 2.900 kms. més aprop de la costa americana del que realment estaban, l'arxipèlag ja no va poder ser trobat ni en la segona expedició de Mendaña, ni en les posteriors, fins que les va descobrir de nou Carteret l’any 1767.

El segle divuit van arribar altres expedicións, el francès De Surville, el lloctinent anglès Shortland, y la expedició d’Entrecasteaux. Antoine de la Bouganville va pasar al sud de l'arxipèlag el 1.792 i Dumont d’Urville a bord del Astrolabe va recórrer tot l’arxipèlag l’any 1838.

Alemanys i anglesos es van disputar les illes en el segle XIX, que van acabar formant part de l'imperi britànic.

Van ser ocupades per Japó l’any 1942 i conquistades per els americans el desembre de 1943.

Ver mapa más grande

Les Salomón son independents des de 1978.

Les tensions entre els habitants de Guadalcanal i els immigrants procedents de la illa contigua de Ramos, van donar lloc a la guerra civil iniciada el 1998. Forces de pau australianes van arribar l’any 2003, i el 2006 es van celebrar eleccions democràtiques, com a consecuencia de la guerra el turisme i l'economia local han quedat totalment arruïnades.

Os convido a reseguir el mapa.

Salutacions als visitants de Encimbellat a la xarxa. (traducció automática)

Pitcairn

2008-10-07T23:22:00.010+02:00

Arxipèlag de Pitcairn

Obrir mapa google earth aquí.

L’illa de Pitcairn és sobradament coneguda perquè allí es van instal·lar els amotinats de la “Bounty” i els seus descendents. Tractarem aquí els aspectes menys coneguts de l'arxipèlag.

L'arxipèlag esta constituït per dues illes (Pitcairn i Henderson) i dos atolons (Oeno i Ducie).

Aquestes són unes de les illes més allunyades del Pacífic, ja que entre Oeno i Ducie hi ha més de 600 Kms. de distància i seguint rumb est, després de Ducie, l'última de les Pitcairn, cal navegar gairebé 1.600 kms fins a l’illa de Pasqua.

Pedro Fernández de Quiros, va néixer a Evora Portugal i va ser mariner al servei de la Corona hispano-portuguesa, ja que Espanya i Portugal van ser un sol imperi des de 1580 fins a 1640. Quiros havia pres part en els viatges de la nao d’Acapulco i en les expedicions d’Alvaro de Mendaña, a les illes Salomó.

Quiros va salpar de la base del Callao al Peru el dia 21 de Desembre de 1605 amb tres vaixells: “Santos Pedro i Pablo”, “San Pedro” i “Tres Reyes”. Tenia al seu comandament més de 300 homes. El 26 de gener de 1606 va arribar a l’illa de Luna Puesta (l'actual Ducie) i tres dies després a la de San Juan Bautista (l’actual Henderson). Sembla clar que no va veure Pitcairn ja que va navegar més al nord.

La gesta de Quiros té el seu mèrit ja que aquestes illes no van ser albirades de nou fins 160 anys més tard per l'expedició de Carteret (amb vaixells molt més moderns i disposant ja del cronòmetre) i l’illa Henderson no va ser redescoberta fins l’any 1819.

La concordança dels noms donats per Quiros a les tres illes que va descobrir, en comparar escrits i mapes antics, és confusa i divergent. Existeixen diversos relats del propi Quiros, a més del realitzat pel pilot González de Loza i el d'un Franciscà que anava en l'expedició, encara que la correlació de noms més probable és Luna Puesta per a l’atol·ló de Ducie, i San Juan Bautista per a Henderson.

Ver Arch. Pitcairn. en un mapa más grande

El 1767 una expedició composta per dues naus el HMS Swallow i el HMS Dolphin creuà l'estret de Magallanes. El capità Philip Carteret al comandament del Swallow va prometre una recompensa al primer que albirés terra i el dia dos de Juliol de 1767 l’illa va ser redescoberta pel grumet de 15 anys Robert Pitcairn.

L'expedició del navegant anglès Philip Carteret va situar l’illa Pitcairn en el mapa a 25° 2' sud 133° 21’ oest amb 200 milles d'error, que va quedar reflectit en les cartes de navegació del vaixells anglesos, fet que va permetre que els amotinats de la Bounty no fossin descoberts en els següents anys ja que l’illa es troba en realitat a 25° 3′ 58.1″ S, 130° 6′ 4.4″ W.

Els amotinats de la Bounty van albirar l’illa de Pitcairn, que per aquell temps figurava en les cartes marines en una posició errònia. Van decidir ocultar-se allí, ja que l'error cartogràfic reduiria la probabilitat que fossin localitzats. El 23 de gener de 1790 van cremar la Bounty perquè no es veiessin els seus mastelers des de lluny i per a esborrar tota petjada material del motí.

Segons van explicar els amotinats de la Bounty, tres vaixells van albirar la illa de Pitcairn durant els següents anys sense detenir-se fins que el buc ballener americà “Topaz” desembarca allí el febrer de 1808. i va comprovar que vuit dels nou britànics havien mort o bé assassinats o s'havien suïcidat.

Ducie va ser redescoberta el 1791 pel Capità Edwards al comandament del HMS Pandora, que li va posar el nom de Lord Ducie.

Henderson va ser redescoberta el 17 de gener de 1819 pel capità Henderson al comandament del “Hercules” de la British east company, mercant que transportava mercaderies entre Asia i Sudamérica.

El 2 de març de 1819 el capità Henry King a bord de l'Elisabeth arribà a la illa i gravà en un arbre el nom “Elisabeth”, per aquest motiu a Henderson també se li ha donat el nom d’Elisabeth.

Oeno va ser descoberta pel capità George Worth a bord del ballener “Oeno” el 1824.

El 1825, un vaixell britànic va oferir el perdó a Adams un supervivent de la Bounty i a partir de 1838 Pitcairn i les altres illes van ser incorporades a l'imperi britànic.

Formosa

2008-09-23T21:13:00.009+02:00

Els primers europeus que van albirar Formosa, l'actual Taiwan van ser portuguesos en ruta cap al Japó l’any 1517.

Ver mapa más grande

Des de 1580 fins a 1640 Espanya i Portugal van constituir un imperi sota la sobirania de Felipe II i Felipe III. Després de la caiguda de la ciutat flamenca de Antwerp en mans de les tropes espanyoles l’any 1585, els holandesos van expandir l'escenari del conflicte flamenc al conjunt del sistema colonial ibèric Ni tan sols la “Treva dels dotze anys” (1609-1621) establerta entre espanyols i holandesos va tenir una repercussió efectiva a Àsia Oriental, on no va disminuir en cap moment la bel•ligerància.

El primer testimoniatge europeu de Taiwan es va trobar en els escrits dels tripulants d'una nau portuguesa, Andre Feio y Bartolome Vaz, carregada de seda xinesa que després de deu dies de navegació, com a conseqüència d'un fort temporal, va naufragar a Taiwán. La nau va embarrancar en un banc de sorra molt proper a la costa del sud-est de Taiwan el 17 o el 21 de juliol de 1582.

Encara que en un primer moment no va sofrir grans desperfectes, un posterior temporal la va destrossar en projectar-la contra les roques de l’escarpada costa de l’illa.

Els nàufrags van construir un improvisat campament a la platja, i van romandre a Taiwan durant tres mesos, fins que van aconseguir armar una petita nau a partir de les restes del jonc amb que havien naufragat, amb la qual van aconseguir tornar. El 4 d'octubre de 1582 es trobaven ja de tornada a Macao.

Al juny de 1622 arribava davant el port de Macao una esquadra holandesa, els portu guesos van repel•lir l'agressió, i van aconseguir enfonsar una de les naus atacants Els holandesos es van allunyar cap al nord i, aquell mateix any 1622, es van apoderar de les illes Penghu (Pescadors).

Xina va acceptar l'establiment dels holandesos a Taiwan i l'obertura d'un canal de comerç entre els holandesos i el continent a canvi de la seva retirada de les illes Penghu.

Els holandesos es van establir així el 1624 a la part sud de la costa occidental de Taiwan, a la badia de l'actual ciutat de Tainan, allí van erigir dues fortificacions: la primera estava loca litzada a Anping, a l'actual península –llavors illa- de Taoyuan, amb el nom inicial d'Orange, i posteriorment va ser anomenada Zeelandia; el segon fort holandès es va erigir anys més tard, cap a l’any 1650, no lluny del primer, amb el nom de Provintia, a l'altre costat de la badia.

El 12 de maig de 1626, els espanyols van desembarcar en un lloc de la costa norest de l’illa que van anomenar Santiago (Santijiao) i després van establir una fortificació amb el nom de San Salvador en la petita illa de Heping (Hoping), en la badia de Jilong (Keelung), en el extrem norest de la illa.

El capità General de Filipines, Juan Niño de Tabora, va salpar del port filipí de Cavite al comandament d'una flota de 8 vaixells, entre els quals hi havia tres galeons i dues galeres, 136 canons i dos milers d'homes amb proveïments per a sis mesos.

L’any 1628 els espanyols de Taiwán van descobrir l'existència del port de Danshui (Tamsui) on van erigir la fortificació de Santo Domingo.

L’any 1636 es va produir un alçament dels indígenes propers a Danshui (Tamsui) que van atacar i van calar foc a la fortificació espanyola, defensada per seixanta homes, trenta dels quals van morir. L'any 1639 van fer efectiu un replegui parcial de forces que va comportar l'abandó de la fortificació de Santo Domingo, a Danshui (Tamsui).

L’any 1642 els holandesos van conquistar les restes de les fortificacións espanyoles.

L’any 1661 tropes xineses sota el comandament de Cheng Cheng Kung (Koxinga es van apoderar de Taiwan i els holandesos es van veure obligats a abandonar l’illa el 1662.

Així va acabar el domini espanyol i holandès a Taiwan.

Costa Est

2008-06-15T14:56:00.012+02:00

En altres articles d'aquest blog he descrit els viatges dels navegants del segle XVIII pel Pacífic, avui em referiré als descobriments a la costa atlàntica d'Amèrica del Nord. Les primeres exploracions es van dur a terme durant el segle XVI i en conseqüència les dades històriques són molt més imprecises i els mapes molt més deficients.

Existeixen alguns indicis que la costa atlàntica americana va poder ser descoberta per altres pobles abans de l'arribada de Colom, unes com les expedicions xineses o fenícies mereixen poc crèdit, però els viatges víkings tenen un cert fonament.

Les Sagues nòrdiques expliquen els detalls de la història.

L'any 980 els islandesos van colonitzar Groenlàndia on arribà a ajuntar-se una colònia de 3.000 persones. Bjarni Herjulfsson perdut al mar el 986 va arribar a la costa americana.

L'any 1002, Torwald que era cristià i germà de Leif Eriksson va dirigir una expedició a Vinland però instal•lat allà va morir en un atac dels indígenes. Fou enterrat a Vinland i els altres expedicionaris van tornar a Groenlàndia.

L’any 1005 Thorstein va dirigir una altra expedició a Vinland per portar de tornada el cadàver del seu pare Torwald, però Torsntein va emmalaltir i va morir, l'expedició va fracassar i la seva vídua Gudrid va tornar a Groenlàndia.

L’any 1007 Gudrid s'havia casat amb Thorfin Karlsefni i van marxar a colonitzar Vinland, amb més de 150 emigrants de Groenlàndia. Van estar allà durant tres anys, però les lluites amb els indígenes i les dificultats els van fer tornar.

Els viatges a Vinland per part dels Víkings es van succeir en els segles següents.

Quan va morir Thorfin Karlsefni, la seva vídua Gudrid va fer un pelegrinatge a Roma, i allà informà les autoritats eclesiàstiques dels seus viatges i d’aquesta manera va ser com l'església va tenir notícies de Vinland.

Adam Bremen nascut al voltant de 1.050 va ser cronista eclesiàstic al nord d'Alemanya i a la seva principal obra Gesta Hamburgensis Ecclesiae Pontificum, explica la història de l'església i les missions al nord d'Europa. Al seu quart llibre Descriptio Insularum Aquilonis, descriu Islàndia i Groenlàndia i relata que el rei de Dinamarca Svend Estridson li va explicar que hi havia una altra regió més enllà de l'oceà de nom "Winlad Insulam" on creixien abundants vinyes.

Així s'explica doncs que el Bisbe de la ciutat sueca de Lund, Erik Upse marxés a Vinland l'any 1121.

Hi ha restes víkingues en l'anse aux Meadows, al nord de Newfoundland, que pot possiblement identificar-se amb Vinland on arriba Leif Ericsson, fill d'Eric el Roig. Existeix un mapa de 1434, on Vinland apareix com una illa.

També es coneix el mapa de Skálholt de l'any 1570 dibuixat per Biørn Jonsen de Skarsaa, on reflecteix el món escandinau antic conegut.

Una expedició conjunta de portuguesos i danesos dirigida Joao Vaz de Corte Real, sembla ser que va partir de l'illa de Terceira a les Açores l’any 1473, es van dirigir a Noruega i Groenlàndia i van arribar fins a Newfoundland. Amb Joao Vaz anaven els seus fills Miguel i Gaspar, Didrik Pininig, Hans Pothorst i John Scolvus.

Explica Fernando Colon a la pàgina 331 de la biografia del seu pare publicada el 1521 que el descobridor Cristòfol Colom va estar a Islàndia el febrer de 1477 i en conversa amb el bisbe d'aquella diòcesi, va saber de les expedicions i terres a Greenland, Helluland, Markland, i Vinland, més enllà de l'oceà.

Alonso Sánchez de Huelva, es diu que va ser un mariner que desviat de la seva ruta entre les Canàries i Madeira va arribar a l'illa de l'Espanyola, i de tornada a Madeira abans de morir va ser acollit per Colom a qui va explicar els detalls del seu viatge.

Amb les informacions obtingudes a Islàndia i a Madeira Cristóbal Colon va creuar l'Atlàntic el 1492

És molt possible que alguns mariners de Bristol fossin de pesqueries a Terranova, però la primera expedició seria de la que es té constància certa a Amèrica del Nord és la de Giovanni Caboto que amb el seu fill Sebastián, italians al servei d'Enric VII d'Anglaterra van viatjar el 1497 des de Bristol a les costes de Terranova. on van arribar el 24 de juny.

A l'any següent 1498 van emprendre una altra expedició que els portà fins a la Badia de Cheasapeake.

Joao Fernandes resident a l'illa de Terceira junt amb Pero de Barcelos tenien contactes amb el port de Bristol i sembla que van arribar a Labrador l'any 1.498.

Al foli 172 de l'obra d'Eusebi Chronicon publicada a Paris el 1.512, es relata un primer viatge de l'italià Giovanni da Verrazano, que a les ordres de França amb Tomas Aubert com a capità va creuar l'atlàntic el 1508.

El 1508, Ponce de León va fundar el primer assentament a Puerto Rico, Caparra, actual San Juan. El 2 d'abril de 1513 va arribar a la costa de Florida va seguir els illots fins a l’illot romana i el 1521 amb 20 homes intentà sense èxit organitzar una colònia en Caloosahatchee River o Charlotte Harbor.

L’any 1521, l'espanyol De Ayllon va enviar el capità Francisco Gordillo a explorar el nord de l'Hispaniola. Allà es va trobar amb l'esclavista Pedro de Quejo i ambdós van navegar fins a Geòrgia, les Carolines i Virgínia, d’on es van emportar (a la tornada) diversos esclaus indígenes.

En 1523 Lucas Vazquez de Ayllon organitzà una expedició per ordre de Carlos I d'Espanya i explorà Virgínia i Carolina del nord.

Giovanni de Verrazano era un italià al servei del rei Francesc I de França que ja havia fet un primer viatge el 1512. Va ser a l'escola de mapes de Dieppe, i va preparar una expedició que va sortir a l'oceà el gener de 1524 amb un sol vaixell: La Dauphine. Arribà a Cap Fear (Carolina del Nord), va pujar per la costa americana fins a Nova Escòcia, Nova York, New Jersey, Block Island Bahia de Narraganset i passà la desembocadura del riu Delaware i la Bahia de Chesapeake (sense divisar-los).

El mateix any en què va partir Verrazano, ho va fer Esteban Espinosa. El setembre, des de La Coruña amb la caravel•la "L'Anunciata" arribà a Cabot strait i Cape Breton a Nova Escòcia. Allà pasa l'hivern d'1525 i a l'arribada del bon temps va baixar cap a Maine, va seguir la desembocadura del riu Penobscot, i en arribar a l'alçada de Nova York al riu Hudson, l'anomena "San Antonio” fins que recorrent tota la costa, l'agost de 1525 va assolir la Florida.

El 1525, Vasquez de Allyon va enviar a Pedro Quejo de tornada a la zona que Quejo i Gordillo havien explorat prèviament: la terra de Chicora, Quejo explora la costa fins als 30° o 40° N de latitud i va fer bones relacions amb els nadius. Les dades de l'expedició van servir al cartògraf Diogo Ribera per publicar el 1529 un dels millors mapes del seu temps.

El 1526 Lucas Vazquez de Ayllon organitzà una segona expedició amb més de 500 persones. Va fundar San Miguel de Guadalupe a la badia de Chesapeake, (Winyah Bay Myrtle beach) però la colonització va fracassar per falta d'aliments i als tres mesos van tornar a l'Espanyola.

El 1532 Jaques Cartier, francès nascut a Saint Malo realitzà diversos viatges a Canada a partir de 1532, descobrint l'estuari del San Lorenzo i bona part de la costa canadenca.

L’any 1562, Ribault i 150 hugonots francesos van creuar l'Atlàntic per establir-se a prop de Jacksonville a Florida. A la colònia li van posar el nom de Charlesfort.

I acabo aquí el 1562, deixant per a una altra ocasió els descobriments de l'Atlàntic Sud.

Crusoe, Selkirk, Pitman i Serrano.

2008-04-29T18:38:00.004+02:00

El nàufrag més mític de tots els temps va ser Robinson Crusoe.

"The Life and Strange Surprising Adventures of Robinson Crusoe of York" és una novel·la publicada per Daniel Defoe en 1719, on un nàufrag passa 27 anys en una illa tropical, primer en solitari i després amb la companyia d'un indígena a qui anomena Divendres, la novel·la situa l'illa deshabitada a la desembocadura de l'Orinoco.

Però el cas és que les illes més properes estan força lluny de la desembocadura de l'Orinoco.

La majoria de les fonts consideren que Defoe s'inspira en el naufargi d'Alexander Selkirk a l'illa de más a terra del arxipelag Juan Fernández. L'illa de Más a Tierra 33 º 37' S, 78 º 53'W va ser descoberta El 22 de novembre de 1574 pel navegant portuguès, al servei de la corona espanyola, Juan Fernández. Al 1877, el Baró suïsso-prussià Alfred Von Rodt, juntament amb vuit famílies s'ocupo de la colonització de l'illa.

Al 1966, el govern xilè rebateja a l'illa de Más a Terra com Isla Robinson Crusoe i a l'illa de Más Afuera com Alexander Selkirk.

Es compta que en 1715 el navegant espanyol Juan Esteban Ubilla i Echeverria, va amagar un tresor a l'illa de Juan Fernández, i després va ser desenterrat per un mariner Cornelius webb, qui sorprès en una tempesta va retornar a l'illa i va tornar a enterrar-lo.

Tim Severin viatger i escriptor sosté la teoria que Defoe s'inspira en Henry Pitman, que enviat com a esclau a Barbados va aconseguir de fugir a l'illa deshabitada de Salt Tortuga.

Ver mapa más grande

Altres pensen que Defoe s'inspira en el naufragi de Pedro Serrano, que naufrago a {Cayo Serrana el 1526 i va romandre en l'illa durant 8 anys, abandonat en un banc de sorra, després de rescatat es va fer famós a europa explicant les seves aventures.

L'anàlisi detallada sobre Robinson Crusoe i d'altres nàufrags a http://librosenblog.blogspot.com/

Francisco Mourelle

2008-03-30T17:07:00.022+02:00

Aquest mes estava preparant les exploracions del mariner Francisco Mourelle (a l'arxipèlag de Tonga, al Pacífic) quan vaig fer un descobriment sorprenent: l'illa de José Vázquez.

José Vázquez era el pilot a les ordres de Mourelle a la fragata "Princesa" el 1781. Disposo de dos mapes sobre el viatge per a poder situar l'illa a Google earth.

L'Illa de José Vázquez estava situada a 25º 50'S 178º 50'W, en el mapa fet per el cartograf de Mourelle.

També podem veure-la en el mapa de La Perouse de 1781 a 25º 20' S 177º 20'W.

Situat el lloc en Google earth només hi ha aigua i les illes més pròximes són les Minerva a 230 Kms. nord-oest.

Descarregar detallat arxiu Google earth sobre el viatge de Francisco Mourelle

Però estant les altres illes de l'arxipèlag de Tonga d'ambdós mapes generalment ben assenyalades no vaig acabar de comprendre perquè no podia trobar l’illa de José Vázquez.

Continuant la investigació vaig descobrir que en el lloc on Mourelle batejà l’illa amb el nom del seu pilot José Vázquez, existeix el volcà submergit assenyalat pel Smithsonian Institut com a Monowai Seamount, 25º 53' S 177º 11' W.

Potser va ser aquest volcà una illa en el segle XVIII ?

No seria l'unica illa que desapareix a l'arxipèlag, doncs l'any 1885 ja van enfonsar-se les illes Falcon.

Investigant més en l'assumpte resulta que el volcà Monowai estava a només 69 mts. sota el nivell del mar el 1998 i actualment està a mes de 100 mts sota el mar, per tant s’està enfonsant i és un dels més actius de la zona i a més resulta que també s'ha desplaçat 200 mts. en els últims anys.

Al seu mapa el cartògraf de Mourelle dibuixava el perfil de les illes que recorrien, Així doncs podem endevinar les característiques de l'illa de José Vázquez, possiblement era una illa allargada i muntanyosa que es va enfonsar com a conseqüència d'una explosió volcànica.

Francisco Mourelle de la Rua, va néixer a San Adrian de Corme, província de Coruña el 17 de juliol de 1750, va estudiar a l'acadèmia de pilots del Ferrol. Va ingresar a l'armada, i a partir de 1770 va navegar portant tropes a Puerto Rico; el 1772 va viatjar a la corbeta “Dolores” fins a l'illa de Trinidad de Barlovento.

Durant 1773 va estar a les Antilles i el 1775 va ser destinat al port de San Blas a la costa mexicana del Pacífic, des d'allà partirà cap al nord, alta Califòrnia i Nova Galícia, en la primera expedició de Bruno de Heceta.

El comte Lacey ambaixador espanyol a Rússia va obtenir un plànol de la costa d'Alaska que ja havia estat visitada per Vitus Bering i per Txirikov. Els espanyols volien evitar que els russos acabéssin dominant la costa nor-occidental d'Amèrica i van organitzar diverses expedicions des de la base mexicana de San Blas. La primera d'elles, la del mallorquí Juan Pérez, està descrita en una altra pàgina d'aquest Blog.

Van sortir de San Blas el dia 16 de març de 1.775 tres vaixells: el "Santiago" amb Bruno de Heceta al comandament, i com a pilot Juan Pérez, la "Sonora" amb Juan de Ayala al comandament, de segon Francisco Bodega i Quadra i com a pilot Francisco Mourelle, als tres dies Ayala va emmalaltir i tornen a San Blas, parteixen de nou sota el comandament de Bodega i Quadra. secundat per Francisco Mourelle. El tercer vaixell el "San Carlos” és un paquebot amb provisions per a Califòrnia .

Veure Mourelle Tonga Is. en un mapa mes gran.

El dia 12 de juliol arriben als 47º 60' i decideixen prendre possessió d'aquells territoris, baixen a terra a Illa Dolores (Destruction Island) el pare Benito de la Sierra, el metge Cristóbal Revilla, Juan González i Juan Pérez.

Al matí següent fan un altre desembarcament amb tràgiques conseqüències. Els indígenes Quinault fins aleshores amistosos els ataquen en prendre terra a prop de Quinault River i maten cinc dels set mariners. Els altres dos moren ofegats. En memòria d'aquella desgràcia van cridar a aquest lloc Punta dels Màrtirs (Grenville Point).

La nit del 29 de juliol la fragata "Santiago" amb Juan Pérez i Bruno de Heceta va iniciar el camí de tornada, la "Sonora" amb Bodega i Quadra i Francisco Mourelle seguirà cap al nord.

A 55º 15' / 136º 15’ entren en una rada que anomenen port Bucarelli (Bucarelli Sound). Entrarien probablement pel passatge de Meares.
El 16 d'agost estan a 57º nord, on veuen una muntanya nevada la que anomenen Muntanya Sant Jacint (Mt Edgecumbe).
El 15 d'agost arriben fins a 60º 13’ N a l'illa que anomenen Port de Santiago i decideixen tornar a causa de l'escorbut.
El 7 d'octubre estan de nou a Monterrey.
Tornen a San Blas de Nayarit el 20 de novembre.

El diari del viatge, no se sap com, va escapar a Anglaterra on va caure a les mans de James Barrington que el va publicar i va ser estudiat per James Cook abans de partir el 1776.

L’11 de febrer de 1779 parteixen de nou de San Blas amb destí nord amb les fragates "Princesa" (anomenada també Nuestra Sra. de los Remedios) sota el comandament Bodega i Quadra i amb Francisco Mourelle de segon i la "Favorita" (Nuestra Sra. del Rosario) una fragata al comandament d'Ignacio Arteaga, on va com a segon Fernando Quirós.

El 3 de maig entren a la rada de Bucarelli
El juny estan a Sta. Creu a l’illa Suemez
El primer de juliol veuen la muntanya San Elías de 5.589 mts
El 22 de juliol fondegen davant l'illa Magdalena actual Hinchinbrooks.
El 3 d'agost veuen el volcà Iliamna
Tornen a San Blas el 30 d'octubre de 1779

El 1780 es ascendit a alferes i el dia 21 febrer 1780 encarreguen a Mourelle que porti uns documents fins a les Filipines i a bord de la fragata Princesa, creuà l'oceà Pacific.

10 de novembre de 1780 parteixen de Sisiran, a costa oriental de Luzón a les Filipines, naveguen amb la “Princesa” entre les illes Palau i Yap sense veure-les, i creuen la línia equinoccial.

A partir del 7 de gener naveguen entre l’arxipèlag de les Mil Illes dit de l’Almirantazgo (grup Niningo Arch. Admiralty), passen per Los ermitaños (Emirau), Grups de San Matías, Lihir, Feni i Verds.

Passen al nord de l'illa més gran, La tempestuosa (New Ireland) al nord-est de Nova Guinea.

El 22 de gener naveguen al sud del perillós escull del Roncador denominat també Baixos de la Candelaria.

Pretén anar a l’est però es desvien a 12º cap al sud seguint fins a les illes de Rotterdam (Namuka) i Amsterdam (Tonga Tapu).

Les illes Salomón van ser descobertes per Mendaña el segle XVI, però mal situades als mapes posteriors les han anat ubicant en diferents llocs, fins que el geògraf Jean Nicolás Buache el 1791, va establir que eren les mateixes illes que havia descobert Bouganville.el 1766, al sud de Nova Guinea, i on havia naufragat el vaixell "La Boussole" el 1788, de l'explorador La Perouse, les restes d'aquest naufragi van ser descobertes el 2.005.

Mourelle i la seva tripulació arriben a Tonga en 26 de febrer 1781, veuen l'illa que batejaran Amargura (Fonualei) on no van poder fondejar, passen per Lathe on alguns indígenes els pugen fruites al vaixell. El 4 de març arriben a "Port of Refuge" del grup Vavau, el dia 12 els conviden a una festa amb balls dels nadius, visiten les illes Kao i Culebras. El dia 24 de març estan a Sola (Ata) i el 27 de març a l'illa de José Vázquez, fins que el 3 d'abril arriben a 30º sud.

Al grup Vavao li posa el nom Martín de Mayorga, i al grup d'Hipai el nomena de José Galvez. Denomina a l'arxipèlag de Tonga, amb el nom de "Los Amigos".

El 19 d'abril intenta tornar a Tonga, el 21 està a Consolación, el 5 i 6 de maig a les Tuvalu , recorre illa Jesús, Gran Cocal i San Agustín.

Està de tornada a Guam el 31 de maig, marxen de nou cap a Amèrica el 20 de juny i arriben a San Blas 27 de setembre de 1781.

Va visitar Cantó el 1786 i 1787 any en el qual l’ascendeixen a tinent de fragata, i destinat a Mèxic va estar nomenat secretari del Virrei Comte de Revillagigedo des de 1790 a 1793.

Es destinat als navilis "Orient", "San Ildefonso" i "San Agustín. " defensant amb aquest últim el setge de les tropes franceses a la ciutat de Roses.

El 1792 és destinat a Acapulco, a la costa mexicana del Pacífic, un port al sud de San Blas de Nayarit on partien habitualment les naus cap a les Filipines.

De tornada a Espanya el 14 de febrer de 1797, va estar a la derrota contra els anglesos en la batalla del cap San Vicente.

L’any 1799 es nomenat capità de fragata.

A partir de l'any 1800 nomenat comandant, defensa l'estret des d'Algeciras i ataca des d'allà a vaixells anglesos, En 1806 és traslladat a Màlaga, i el 1808 a Ceuta, va participar en la presa de la flota de l'almirall Rosilly. El 1809 és destinat a Cadis i enviat a l'Havana en el vaixell “Algeciras".

És nomenat cap d'esquadra amb el propòsit frustrat de portar l'expedició que havia de sufocar la revolta de Buenos Aires, però en ocórrer la revolta de Riego pren part a favor del Rei Fernando VII.

Va morir a Cadis el dia 24 de maig de 1820.

El 1903 el "Geographical names board of Canada", va batejar una illa amb el nom de Maurelle, en homenatge a l'insigne marí, l'illa està situada entre illa Vancouver i el continent, entre els estrets de Geòrgia i Johnstone a 50º 17' N - 125º 9' W.

Salvem Tuvalu

2008-02-29T17:53:00.007+01:00

Situades a l'Ocea Pacifíc, les nou illes de Tuvalu tenen menys de 12.000 habitants i l'alçària màxima sobre el nivell del mar no supera els cinc metres, ( no obstant això la paraula Tuvalu, significa vuit illes perquè no es comptava entre elles, la més al sud, la de Niulakita (La Solitaria), aquests 6 atols i 3 illes de només 26 kms quadrats serien freqüentment escombrats per les marees, però estan protegits per barreres de corall, que es forma a certa distància de la costa i impedeixen, sols en part, que les galernes i huracans inundin les illes. El cicló Meli va provocar importants danys l'any 1.997.

L'amenaça davant de l'escalfament climàtic és imminent, i ja esta prevìst que els seus habitants es traslladin a viure aNova Zelanda quan augmenti el nivell del mar, Per salvar a Tuvalu hem de reduir la contaminació que emetem.

Sobre els riscs del canvi climàtic a Tuvalu.

La mida i forma de les illes Tuvalu ben detallada.

Les illes van ser descobertas pels espanyols. En la seva primera expedició van partir d'El Callao (Lima) el 20 de novembre de 1567, dues naus "Los Reyes" i " Todos los Santos", al comandament d'Alvaro de Mendaña, van pasar per davant de Nui, i l'hi van posar Nombre de Jesus.

En el seu segon viatge van partir amb quatre naus, la "San Geronimo" governada per Pedro Fernandez de Quiros,la "Santa Isabel" governada pel capità Lope de Vega, la "Santa Catalina" governada per Alfonso de Leyra i la "San Felipe", governada per Felipe Curzo. Van partir de Paita el 16 de Juny de 1.595 i van recalar a Niulakita la més petita imés al sud de Tuvalu, el dia 29 d'agost de 1.595 donant-li el nom de La Solitaria.

Cap europeu tornaria a apropar-se a les illes fins que la fragata espanyola "Princesa", governada per Francisco Maurelleen ruta de Manila a Mexic va descobrir Nanumanga i l'anomenaren, illa del Cocal. Albirà també Nanumea a la que van posar el nom de San Agustin.

El maig de 1819 el capità Arent de Peyster a bord del bergantí britànic Rebecca.va redescobrir Funafuti i altresilles de l'arxipielac.

El dia 29 de maig de 1.863 barcasses peruanes, es van apropar a la costa de Nukulaelae i van raptar com a esclaus a dos terços de la població, van passar desprès tambè per Funafuti amb la mateixa finalitat.

Sota el domini britanìc des de 1.877, les illes Gilbert (Kiribati) i Ellice (Tuvalu) van ser protectorat britànic des de1.892 i colònia a partir de 1.916.

El 1974 van votar en referendum la divisió dels dos arxipelacs, el 1976 es van dividir en dues colònies separades, lesEllice que es van convertir en la nació independent amb el nom de Tuvalu el 1.978, i les illes Gillbert que va esdevenir la nació de Kiribati el 1.979. Tuvalu i Kiribati son membres de la Commonwealth.

El clima és calorós i humit amb abundants pluges entre 2.500 i 3.200 mm anuals.

Les illes estan situades a 5º 30 sud i 180 est, i són Funafuti, Nukufetau, Nui, Niutao, Nanumea, Vaitupu,Nuckulaelae, Niulakita, i Nanumanga, i estan escampades al llarg de 676 kms de longitud, en total uns 130 illots,els vaixells poden entrar en dos dels lagoons interiors el de Nukufetau i el de Funafuti.

Les millors fotos de Tuvalu des de l'espai.

Les millors fotos del fotògraf mort Lomi Paeni.

Funafuti ès la capital i disposa d'aeroport. Hi ha 4 taxis, dues gasolineras, dues botigues, una universitat i un hospital.

A Nui es parla el Kiribati i el dialecte del nord del Tuvaluan, que també es parla a Nanumanga, Nanumea iNiutao, el dialecte sur del Tuvaluan és l'idioma oficial i es parla a Nukufetau, Vaitupu, Funafuti, i Nukulaelae. Els dosdialectes son mútuament inteligibles i una part de la población no parla anglès, el tuvaluan te cinc vocals i 11consonants, pràcticament no te literatura escrita a no ser la Bíblia traduïda el 1.987, i un diari local.

Per aprendre Tuvaluan des de casa pot consultar la seva gramàtica.

Encara que el domini d' internet per Tuvalu es TV, a Tuvalu el mitjá de comunicació és la ràdio perque encara no existeix la televisió.

Per apropar se a Tuvalu

Pot escoltar l'himne nacional de Tuvalu.

Es pot volar a Funafuti des de Fidji o des de les illes Marshall, Hi ha un vaixell que uneix las diversas illes entre si. Les mes idilicas i salvatges són Nukufetau i Nukulaelae.

Niulakita (La Solitaria) que és la mes sud de les illes de Tuvalu, era aprofitada per recalar-hi els traficants i balleners. El 1946 fou adquirida per la Companyía inglesa Western Pacific High Comision. Deshabitada fins 1.949, van anar alli a viure alguns habitants de la veïna Niutao, Niulakita. Te un quilometre de llarg i viuen 35 habitants i la seva capital és Maneapa.

Els detalls del viatge de Robert Louis Stevenson que va visitar Funafuti el 1890.

El turisme que arriba a les illes no passa de 1000 persones per any. Podeu trobar la informació turística de Tuvalu,

Contaminem menys.

Salvem Tuvalu.

Tahiti, l'illa del Virrei Amat.

2008-01-31T22:24:00.000+01:00

Ver mapa más grande

Descarga mapa Google earth

Manuel d’Amat i Junyent va néixer a Vacarisses l’any 1707. Va ser capità general de Xile el 1755 i durant el regnat de Carles III va ser Virrei del Perú des del 1761 fins el 1776.

Amat impulsà les expedicions a l’illa de Pàsqua i a l’illa de Tahití que van denominar illa d’Amat.

Les expedicions que van solcar el Pacífic sud durant el virregnat d’Amat van ser:

L’expedició de Felipe González de Haedo, a l’illa de Pasqua (San Carlos).

Dos viatges de Domingo Boenechea a Tahiti (Amat)

L’expedició de Juan Cayetano de Langara a Tahiti (Amat)

Pàsqua

Pàsqua també figura en els mapes amb el seu nom anglès, Eastern Island, i es denominada Rapa-nui en llengua indígena.

Segons totes les fonts consultades va ser descoberta per primera vegada pel bucaner Edward Davis qui albirà una illa a 27º 20’ sud i a 2000 milles marines de la costa de Xile.

En el mapa adjunt s'assenyala la situació 27º 20’ a 2.000 milles de Valparaiso i la posició 27º 20’ a 2.000 milles de Punta Lavapiés.

Les coordenades de Davis estan més pròximes a l’Illa de Sala i Gómez que a l’illa de Pàsqua.

Ha de considerar-se que al 1686 la precisió al prendre la latitud solia ser més exacta que la longitud, ja que en no existir el cronòmetre es navegava d'estima, i la dada de 2000 milles possiblement sigui només una aproximació, ja que en trobar-se Pasqua a 27º 06’ sud, és fàcil que fos aquesta l’illa que albirà Edward Davis.

No obstant això, després de tan llarga travessia no s'explica perquè Davis i la seva tripulació no van desembarcar a la recerca d'aigua i provisions, ja que Pàsqua és una illa gran i estava habitada.

També podrien haver albirat Sala i Gómez, que no són més que dos penyals units per un istme, deshabitats sense cap lloc on atracar i aquesta va poder ser la raó per la qual passarien sense desembarcar.

El primer europeu que trepitja el sòl de Pàsqua fou l'holandès Jacob Roggeveen, el 6 d'Abril de 1722 (dia de Pàsqua) al comandament de les seves naus De Arend, Thienhoven i Afikaanische galeer, anomenant-la Paasch Eyland.

En 1770 el virrei Amat encarrega a Felipe González de Haedo la recerca de l’illa tot proveïnt-lo per aquest objectiu de dues naus: el San Lorenzo i la fragata Santa Rosalía. Parteixen del Callao a Perú el dia 10 d’octubre de 1770, i arriben a Badia González (avui Hanga Hoonu) a l’illa de Pàsqua el dia 15 de Novembre de 1770, i la denominen Illa de San Carlos. Exploren l’illa per mar i per terra i signen un document a manera de tractat amb els indígenes en escriptura rongorongo.

La descripció detallada de l'expedició pot llegir-se a

http://rehisan.iespana.es/Biogr_gonzalez_ahedo2.htm

De retorn van buscar l’illa nova o de Luján assenyalada pel pilot Silvestre Luján, sense trobar-la. Van anar a la illa de Chiloe al sud de Xile van passar per la illa de Juan Fernández i van tornar a El Callao a Perú.

James Cook amb les naus Resolution i Adventure arribà a Pàsqua el dia 11 de Març de 1774.

La Perouse amb les embarcacions La Boussole i l’Astrolabe arribà a Pasqua el dia 9 d'Abril 1786, i la va anomenar l’ile de Pâques.

Tahiti (Otaheite)

El dia 13 de Febrer de 1606, Alvaro de Mendaña i Pedro Fernández de Quiros descobreixen La Sagitaria, possiblement Rekareka, avui Tehuata a 500 milles de Tahiti.

Samuel Wallis amb el seu vaixell el Dolphin arribà a Tahiti el 18 de Juny de 1767 i va partir el dia 26 de Juliol de 1767. L’anomenà King George Island.

Louis Antoine de Bougainville arribà a Tahiti el dia 6 d'Abril de 1768 i l’anomenà Nouvelle Cythere.

James Cook arribà A Tahiti amb la nau Endeavour l’onze d'Abril de 1769.

En el seu primer viatge, Boenechea, amb la nau L'Aguila parteix del Callao el 26 setembre 1772. Descobreix Tahiti i diverses illes assenyalades en el mapa adjunt i torna a Valparaíso el dia 21 de Gener de 1773.

James Cook tornà a recalar a Tahiti l'agost 1773 i l’abril de 1774.

En el seu segon viatge Boenechea amb els vaixells L'Aguila i El Jupiter, parteix de El Callao el dia 20 de setembre de 1774. Recala a Tahiti del 27 de setembre de 1774 al 7 de gener de 1775. Està a Raiatea ( La Princesa) els dies 10 i 11 de gener de 1775 i tornen a Tahiti el 15 de gener. Boenechea mor el dia 26 i marxen de tornada el 28 de gener.

Arriben a El Callao el dia 8 d'Abril de 1775. Havien quedat a Tahiti els franciscans Jeronim Clota natural d'Olot, i Narcís González, així com també el traductor Màxim Rodríguez i el Grumet José Paez. Màxim Rodríguez que coneixia en part la llengua dels indígenes confraterniza amb ells, però els frares van romandre aïllats enfrontats entre ells i amb el grumet, que acabà a cops de puny amb Narcís González.

El 27 de setembre de 1775 Juan Cayetano de Langara, amb la nau L'Aguila van sortir de El Callao i van arribar a Tahiti el dia 3 de novembre. Van recollir els franciscans, el traductor i el grumet, van deixar la illa el 12 de novembre i van retornar el 17 Febrer 1776.

Els detalls de les expedicions a Tahiti poden llegir-se a

http://www2.uah.es/vivatacademia/anteriores/n71/docencia.htm

Amb la destitució d’Amat van acabar les expedicions a Pasqua i Tahiti.

Tristan da Cunha

2007-12-30T13:19:00.000+01:00

Detingut enmig del trànsit matinal, el meu pensament s'esvaeix cap a Edimburg dels Set Mars.

En comparació amb les ciutats modernes plenes de gom a gom, Edimburg dels Set Mars és una ciutat sense trànsit, sota d'un volcà de 2.060 m. d'alçada. La seva última erupció el 1.961 obligà a l'evacuació dels seus habitants. Avui és un lloc tranquil amb tan sols 217 habitants a la vora de l'Atlàntic; és la capital d'un territori de forma rodona de 10 km. de diàmetre. En total norant-vuit quilòmetres quadrats que podem creuar en un sol dia.

La població més propera a Edimburg dels Set Mars està a 2.170 km., que és la distància aproximada entre Barcelona i Sant Petersburg.

Podem anar a Edimburg dels Set Mars, per mar, en somni des del sofà de casa, o virtualment ja que han obert un cafè Internet i tenen pàgina web a:

http://www.tristandc.com/,

Per viatjar realment a Edimburg dels Set Mars s’ha de canviar la moneda per Rands, que és la que usen els seus ciutadans. Per sol·licitar el permís d'estada pot dirigir-se al seu administrador per mitjà de la pàgina web, i haurà de desplaçar-se amb vaixell propi, si no el té pot salpar amb un dels vaixells que dues vegades al mes fan la travessia de sis dies de durada, fins a l’illa. El preu del bitllet li costarà 800 dòlars, que inclou anada i tornada des de Ciutat del Cap.

Vasco de Gamma i els portuguesos dominaven la costa occidental d'Àfrica i l'Atlàntic sud, en el segle XVI, quan Tristan da Cunha va descobrir l’illa que duu el seu nom- La capital de l’illa que va ser descoberta pel navegant portuguès el 1.506, és Edimburg dels Set Mars,

La illa es troba a 2.816 km. de Sud-àfrica i 3.360 de Sudamérica, i a 3,800 km. del continent antàrtic. Forma part dels territoris d'ultramar de la corona britànica i actualment està governada per un administrador que depèn de l’Illa de Santa Helena.

Obtingut el permís podrà contractar l'allotjament des de la pròpia pàgina web de l’illa.

En la ciutat podrà trobar una botiga, una escola, un hospital, l'església i el local social, amb el seu bar i sala de celebracions.

A més de l’illa principal n’existeixen altres de més petites, fins a un total de cinc que configuren l'arxipèlag, totes elles deshabitades, Inaccessible, Nightingale, i dos illots Middle island i Stoltenhof.

Esment a part mereix l’illa de Gough a 320 km al sud de Tristan, descoberta pel portuguès Gonzalo Álvarez i nomenada de nou pel capità britànic Gough, era una parada habitual dels vaixells balleners, en l’illa s’hi troba una base d'observacions metereo- lògiques sud-africana amb una dotzena de persones que es renoven anualment. Una impressionant web amb mapes 3D i espectaculars fotos, ens permeten el recorregut virtual.

http://home.intekom.com/gough/,

Allà lluny a Coxin-xina

2007-11-27T20:22:00.001+01:00

Coxin-xina és el nom per a designar una part del sud de l'Indoxina, s'ha emprat com a arquetip de lloc llunyà, la sabiduria popular sempre va entendre la Coxin-xina com un lloc remot.

Els successos històrics entre Espanya i l'Indoxina, són fets desconeguts, oblidats i en moltes ocasions absurds o tragi-còmics.

Explicaré en aquest article alguns d'aquests successos, començant pels més recents, s'ha de tenir en compte que Espanya i Portugal van ser un sol imperi entre 1.580 i 1.640.

1.995
El 28 de febrer de 1.995 l'exdirector de la Guàrdia Civil Luis Roldan va ser lliurat a la policia espanyola a l'aeroport de Bangkok, la capital de Tailàndia, el lliurament va ser efectuat amb una documentació falsa del govern de Laos que res sabien de la seva extradició, per mediació de Francisco Paesa.

Els detalls de l'assumpte poden llegir-se en el llibre de Manuel Cerdan titulat "L'espia de les mil cares".

1.968
En la dècada dels seixanta, durant la guerra de Vietnam el President Johnson sol·licità ajuda militar a l'Espanya de Franco; el general va enviar una carta al President dels EEUU, posant de relleu que l'assumpte de Vietnam no podia resoldre's per la via militar, i solament es va comprometre a enviar uns quants voluntaris.

Així va ser com el 1.966 va marxar cap a Vietnam un cos sanitari de trenta voluntaris, comandat pel coronel Francisco Faundez, metges infermers i ajudants, que van ser rellevats en un parell d'ocasions, i que van estar allí durant cinc anys a l'Hospital de Go-cong al delta del Mekong, ocupats en labors humanitàries fins que van tornar al febrer de 1.971.

Els detalls sobre els espanyols a Vietnam 1966-1971.

1.954
Dels republicans espanyols que acabada la guerra van passar a França uns 15.000 es van allistar en la legión estrangera, alguns de ells acabada la segona guerra mundial van ser duts a combatre a Vietnam i van estar en la batalla de Dien Bé Phu.

En aquest enllaç poden trobar més detalls sobre el espanyols a Dien Bien Phu.

1.936
Durant la guerra civil els republicans van crear una falsa ambaixada de Siam en el carrer Juan Bravo nº 12 de Madrid, que servia de trampa per a atrapar falangistes. Prometien traspassar persones a la zona nacional i els que allí acudien eren ràpidamente detinguts o afusellats.

Aquí Podeu trobar més referéncies sobre la falsa embajada de Siam.

Ver Indochina en un mapa más grande

1.858

El 31 d'agost de 1.858 va arribar a Vietnam, la flota hispàno-francesa sota el comandament de l'almirall francès Rigault de Genouilly, i el coronel espanyol Ruiz de Lanzarote, inicien l'atac en la badia de Turana (Danang) pretenent conquistar la ciutat de Hue capital del regne Annamita, sense aconseguir-ho. França ajunta catorze vaixells i Espanya va enviar el navili "Elcano" que serà substituït pel Jorge Juan i després se'ls unirien els vaixells espanyols Amistat, Preciosa, Bella Carmen, Bella Gallega i Encarnación.

Al febrer de 1.859 espanyols i francesos des de Vung-Tau remunten el riu cap a Sai-gon, on destrueïxen els forts que defensaven el pas, aixequen les estacades clavades enmig del riu, són atacats des de les ribes i arriben el dia 17 a la vista de la ciutat de Saigon, ataquen a la bayoneta la capturen i es fan amb gran quantitat d'armament, S'arriba a un acord de pau amb Tu-Duc, del que el govern espanyol s'assabentarà per la premsa francesa. Rigault de Genouilly en unió dels Anglesos i part de les tropes franceses són enviades a Xina per a conquistar Beijing.

Al setembre les tropes de Annamitas de Tu-Duc trenquen la treva i tornen a les hostilitats. El comandant francès Page substitueïx a Rigault de Genouilly.

A l'abril de 1.860, Page envia a les tropes espanyoles de retorn a Filipines, tots menys 200 homes que queden sota el comandament del tinent coronel Carlos Palanca amb altres 800 francesos a Saigon.

El 1861 acabada l'expedició a Xina arriben reforços francesos manats per l'Almirall Charner en ajuda dels soldats que havien quedat a Saigon, tropes espanyoles conquisten Ki-hoa després cauran My-tho, Bien-hoa i Ba-ria, fins a que el 23 de Març de 1.862 cau la ciutat de Vinh-long a la desembocadura del rio Mekong.

Així acaba la guerra hispàno-francesa a Coxin-china, les tropes espanyoles tornen a Manila. Els francesos signen el 14 de Abril un tractat amb el rei Annamita Tu-Duc pel qual cedeixen a França les províncies de Saigon, Bé-Hoa i My-tho. Espanya obtindrà el dret a comerciar amb els ports annamitas de Ba-lat, Tu-rot i Quang-an i una indemnització de guerra.

Les autoritats espanyoles després d'haver perdut tants homes i recursos en la guerra no tindran cap participació i escàs benefici en el tractat de pau.

1.600
Al voltant de l'any 1.600 Felipe Brito, nascut a Lisboa, va viatjar al sud-est asiàtic on va treballar com mercenari per al rei Min Phalong, monarca de l'estat de Rakhine, aviat s'envolta d'alguns altres companys d'armes i comerciants portuguesos que es van instal·lar a Birmània, liderats per Felipe de Brito, que servia al rei de Arakan, en lluita contra el regne de Pegu. van matar al Rei Nanda Bayin es van ensenyorir de les ciutats de Prome i Toungoo així com de la fortalesa de Syrian que estava situada estratègicament a la desembocadura del riu Irawadi.

Felipe Brito va viatjar a Goa a la India perquè el governador reconegués les seves possessions. A la seva tornada es va proclamar rei. Brito va volguer fer de Syriam una colònia portuguesa, destruí temples Birmans, es va endur la campana del temple de Shwedagon a Rangun per fabricar canons i va obligar els nadius a convertir-se al cristianisme.

Acaba per capturar al rei Anaukpetulun, alehores les tropes de Anaukpetulum van assetjar la fortalesa de Syriam, que després d'un llarg setge fou assaltada, Brito capturat, va morir empalat.

Els descendents d'aquells portuguesos viuen avui a la ciutat de Shwebo, també coneguda com Moksobo a la vall de Mu i se'ls denomina Bayingyis.

1.592
Blas Ruiz d'Hernán González va néixer a La Calzada prop de Ciudad Real. Va marxar a Amèrica de molt jove on es casà amb una dona rica. Amb el dot, però sense la seva dona, es desplaçà a Filipines. Allí va comprar un vaixell va reclutar una tropa amb els seus diners i marxà a Cambotja. En el seu primer viatge Ruiz va anar a Lovek (antiga capital de Cambotja al sud de Pnom-penh). Allí va conèixer a Diogo Beloso un mercenari portuguès nascut a Amarante i que estava al servei del rei Sata, mentres estaven allí, Lovek va ser envaït per tropes del regne d'Ayautaya de Siam.

El 1594 el rei invasor va capturar a alguns espanyols, entre ells Blas Ruiz i els portuguesos Pantaleon Carnero i Antonio Machado. Els va enviar presos a Odia capital de Siam, embarcats en un jonc xinès, amb alguns tresors i custodiats per siamesos. Durant la travessia van convèncer als xinesos perquè es revelessin contra els siamesos per a repartir-se el botí, i així ho van fer. Mataren als siamesos i després de conclosa la primera lluita, els tres espanyols van matar a la mayoria dels xinesos tot quedant-se amb el botí i posant rumb a Manila.

Mentrestant el rei Siamès enveure que no arribava el jonc amb els tres presoners es va deixar convèncer per Diego Beloso, un portuguès que tambien tenia com a presoner, per despatxar-lo a Manila i que esbrinés el parador del jonc desaparegut. Va marxar Beloso i a l'arribar a Manila es va trobar amb Ruiz i van urdir la idea de tornar a Cambotja per a restaurar al rei Sata al seu tron de Lovek.

A Manila Ruiz i Beloso van convèncer al governador Luis Dasmariñas per proveir una expedició a Cambotja. Van salpar amb un vaixell comandat per Juan Juárez Gallinato, i dos joncs governats per Ruiz i per Beloso amb 120 homes.

Durant el viatge van ser separats per una tempesta Gallinato i el seu vaixell es van perdre i van arribar a l'estret de Singapur. Belloso i Ruiz van arribar a Cambotja i van pujar pel riu Mekong fins a Chordemuco (avui Pnom-penh capital de Cambotja), on van trobar el país dividit en diferents faccions. S'havia proclamat rei Anacaparan, que tenia 6 vaixells xinesos a Sistor carregats de riqueses.

Els espanyols van abordar els vaixells, matant a molta gent de manera que la població es va tornar contra ells. Ruiz i Beloso estaven a l'espera que arribés el vaixell de Gallinato amb reforços però com que Juárez Gallinato i els seus homes no arribaven, van decidir remuntar el riu amb cinquanta homes i anar a trobar al rei Anacaparan para justificar el apresament dels vaixells i provar d'apaivagar-lo.

En desembarcar estava congregada una gran multitud i els soldats els van amenaçar amb matar-los, exigint la devolució dels vaixells, però Ruiz i Beloso no s'atemorien fàcilment, van esperar la nit van saltar a terrra. van incendiar el palau reial, van fer una gran matança i van matar també al rei.

Els espanyols van aconseguir arribar de nou als vaixells, sense perdre un sol home en la retirada, mort Anacaparan, molts cambotjans es van posar del costat del rei legítim, Langara, per a intentar coronar-lo com a rei. Mentres tant va arribar Juárez Gallinato, que contrariant Ruiz i Beloso va donar ordre de salpar cap a Manila enduent-se tot el botí.

Beloso i Ruiz perseguien la seva idea de continuar en la conquesta de Cambotja de manera que van demanar a Juárez Gallinato que els desembarqués en la costa de Coxin-xina, Juárez Gallinato hi accedí i ambdós aventurers Ruiz i Beloso anaren per terra a Alachan (Lant-Chang avui Vientiane capital de Laos).

En arribar allí van saber que Praincar Langara, el rei Cambotja a l'exili i els seus dos fills majors havien mort, quedant el fill petit, la seva madrastra, la seva àvia i les seves ties.

Després de moltes dificultats varen aconseguir convencer a la família reial per a anar a la conquesta i recuperació del tron de Cambotja. Amb l'ajuda del Mandari Ocuña-Chu, 6.000 laosians, i els caps Lacasamana i Cancona, sota el comandament de Ruiz i de Beloso van aconseguir a poc a poc sotmetre les diferents províncies i subjectar els mandarins acabant per coronar i restituir al rei legítim en el seu tron.

En premi a la seva audàcia i valentia la família reial els nomena Chofas, i governadors de les províncies de Tran i Bapano.

El rei era dèbil i donat a la beguda pel que les intrigues entre els mandarins i les lluites internes es van succeir. Les enveges per la posició política de Diego i Belloso van donar lloc a atacs contra els espanyols fins que un dia les forces de Laos van atacar la caserna espanyola matant a un frare i alguns dels japonesos que havien vingut amb ells des de Manila. Ruiz i els seus van decidir venjar-se matant a Cancona i alguns mandarins entre ells Ocuña-Chu, el de major renom. Ruiz es retira a les seves casernes i el malay Xupinanon aprofità per a atacar les tropes reials guanyant-les i posant en dificultats a la família reial, que va tornar a demanar l'ajuda de Ruiz i Beloso.

Des de Manila va arribar una nau a càrrec de Luis Ortiz amb 25 soldats que es van unir a les tropes de Ruiz. Aquest lliurà una carta que pel que sembla era falsificada del governador de Filipines sol·licitant al rei de Cambotja el dret a establir una fortalesa per als espanyols.

El Rei i els mandarins es van mostrar poc inclinats a concedir el dret a construir una fortalesa i les negociacions es van allargar.
La situació politica per causa de la petició i el poder que els espanyols tenien va donar lloc a baralles que es succedién entre espanyols i malais. En una d'elles va ser ferit un company de Ruiz, el conflicte s'amplià, els malais i una munió de gent es van llançar sobre espanyols, portuguesos i japonesos. Acorralats, van morir tots a excepció de Juan de Mendoza que conseguí fer-se a la vela i fugir a Manila per donar compte del succeït.

Després de morts els espanyols, va ser assassinat el rei i el país va quedar en l'absoluta anarquia.

1.567
Els primers missioners que van arribar Tailàndia el 1.567, van ser els dominics Jeronimo de la Cruz i Sebastiao do Canto, que van ser assassinats el 1.569.

Després dels episodis descrits em pregunto com aquests aventurers van necessitar anar tan lluny per aconseguir perdre la llibertat y la vida.

Un món d'illes.

2007-10-28T19:53:00.000+01:00

Illes noveladas, com per exemple l’ illa Lincoln i l’ illa Tabor descrites per Julio Verne en la seva novel·la l’ Illa Misteriosa.

http://es.wikipedia.org/wiki/La_isla_misteriosa

Illes flotants, com per exemple Laputa descrita en els viatges de Gulliver, la famosa novel·la de Jonathan Swift
http://darkwing.uoregon.edu/%7Erbear/swift/gulliver3.html

Illes utòpiques, com per exemple l’ illa d’ Utopia de Thomas Moore.

http://www.21citizen.org.uk/learning/histcitizen/21cc/utopia/more1/prince1/prince.html

Illes Continent, com per exemple Austràlia.

http://www.australia.com/

Illes grans, com per exemple Groenlàndia.

http://go.hrw.com/atlas/span_htm/greenlnd.htm

Illes petites, com per exemple Parece Vela en el districte japonès de Okino-tori-shima. http://www.answers.com/topic/okinotorishima

Ver mapa más grande

Penínsules, quasi-illes envoltades d'aigua pertot arreu menys per un lloc, com per exemple la península ibèrica.

http://209.15.138.224/inmonacional/m_iberica.htm

Illes que van resultar ser penínsulas, com Califòrnia que es troba com a illa en alguns mapes antics.

http://www.libs.uga.edu/darchive/hargrett/maps/1692s3.jpg

Illes enfonsades, com per exemple les tres illes del Francès que es van enfonsar fa 14.000 anys en l'arxipèlag balear. http://www.uib.es/premsa/febrer00/dia-27/198188.htm

Illes acabades de néixer que van aparèixer com a conseqüència d'una erupció volcanica, com per exemple Anak Krakatau (el fill de Krakatoa) http://www.npr.org/templates/story/story.php?storyId=4074651.

Illes Mítiques, que formen part de les històries mitològiques com per exemple Ítaca, l’ illa d'Ulisses.

http://www.fotonostra.com/albums/europa/itaca.htm

Illes fantasmes que estan cartografiades en els mapes però no existeixen, com per exemple Ernest Legouve Reef.

http://en.wikipedia.org/wiki/Ernest_Legouve_Reef

Illes artificials, com per exemple l'aeroport d’Osaka. http://airtahitinui-usa.com/Airports/osaka.asp

Illes independentistes, com per exemple el Ilheu de Pontinha el principat més petit del món a l’arxipèlag de Madeira.

http://www.fortesaojose.com/

Illes famoses com per exemple Santa Helena on va ser reclòs Napoleó.

http://www.visitsthelena.com/

Illes remotes, com per exemple Bouvetoya.

http://www.ndsu.edu/subantarctic/bouvetoya.htm

Illes llunyanes com per exemple Pitcairn on es van refugiar els amotinats de la Bounty. http://www.government.pn/

Illes explosionades, com per exemple Mururoa

http://www.dinosoria.com/essai_nucleaire.htm

Illes lacustres, com per exemple l’ Illa Royale en el llac Superior.

http://www.nps.gov/isro/

Illes fluvials, com per exemple la Cite de Paris enmig del riu Sena.

http://www.artoftheprint.com/artistpages/figura_hans_flowersellerprague.htm

Illes volcàniques, com per exemple les Kurils

http://www.rebelion.org/internacional/040606kur.htm

Illes coralines, com per exemple l’Illa Bird a Seychelles.

http://www.birdislandseychelles.com

Illes paradisíaques, com per exemple Phi-phi a Thailandia.

http://www.phi-phi.com/index.htm

Illes sorrenques, com per exemple l’ Illa Fraser a Austràlia. http://www.fraserisland.net/

Illes militars, com per exemple Diego Garcia.

http://en.wikipedia.org/wiki/Diego_Garcia

Illes dintre d'una illa, com per exemple Samosyr en el llac Toba en l’Illa de Sumatra a l’ Oceà Índic.

http://www.trijaya-travel.com/htm1/index-newframe.htm?/htm1/toba.htm

Illes altes, com per exemple Pico a les Açores amb una altitud de 2351 mts. http://www.destinazores.com/pico.php

Illes baixes, com per exemple els atolons de les Maldives que en alguns casos no arriben al metre d'alçada sobre el nivell del mar.

http://www.lector.net/phyfeb00/maldivas.htm

Illes Privades, com per exemple l’ illa Necker de Richard Branson.

http://www.neckerisland.com/

Illes inhabitadas, com per exemple Gough en l'Atlàntic sud.

http://worldheritage.heindorffhus.dk/frame-EnglandGough.htm

Illes superpobladas, com per exemple Hong-Kong. http://www.hkta.org/login.html

Illes de nàufregs, com per exemple Mas a Tierra de l'arxipèlag Juan Fernández on va estar el mariner Alejandro Selkirk, novelada per Daniel Defoe en el seu llibre Robinson Crusoe.

http://www.rcrusoe.org/

Illes de pirates com per exemple Illa Tortuga al Carib.

http://www.discoverhaiti.com/history00_8_1.htm

Illes estranyes. com per exemple l’Illa de Pasqua.

http://www.turismochile.cl/isladepascua/isla.htm

Illes il·lusòries, com per exemple la insula Barataria.

http://antoncastro.blogia.com/2004/081901-la-insula-barataria.-cervantes-y-sancho-panza.php

Illes adineradas com per exemple l’illa del Tresor, de la novela de Robert Louis Stevenson.

http://es.wikipedia.org/wiki/La_isla_del_tesoro